No sé pas a quin partit polític pertany el meu pare. Probablement a cap partit. Estic segur que li hauria agradat de formar part d’un o altre. No crec que ho hagi mai aconseguit. Així és un home que s’haurà passat la vida cercant el partit que hagués anat millor. No havent-ne, fins ara, trobat cap, continua cercant el partit. El seu cas, en el país, és més general del que sembla a primera vista.
El meu pare és un home que hauria volgut que la política impulsés els homes, que posés en marxa les fonts de riquesa —sobretot de la riquesa agrícola— i acabés amb l’abandó, la ignorància, la petitesa i el contrapès de deixadesa de la vida. Estic segur que ha llegit i meditat tots els programes polítics que s’han llançat des de l’any 1888 i que ha constatat la inanitat de tots aquests papers. No havent trobat cap agrupació que portés a la pràctica el que hauria desitjat, s’ha quedat al marge de tot moviment polític.
Deu o dotze anys enrere, quan vaig començar el batxillerat, sentia que deia:
—En aquest país tot està per fer…
Ara sento que diu molt sovint:
—En aquest país no hi ha res a fer…
Durant aquest interval ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arròs de Pals, o sigui la conversió d’una quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnífiques terres de rendiment. En aquesta magna operació —la més important d’aquesta comarca realitzada de segles, en el terreny agrari— el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella de Montgrí, fou suficient per haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arròs fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.
De vegades, parlem de tot això i jo li dic:
—La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…
—És clar —em respon—. Són els que tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’hagués entaulat contra la gent d’esquerra, la situació hauria estat igual.
—¿Vols dir?
—Naturalment. Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però ¿és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.
—Però ¿és que hi ha alguna altra divisió?
—Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…
—Si les coses són així —li dic després d’una pausa—, ¿tu què m’aconselles?
—Jo no aconsello res!
—Però ¿és possible que no m’aconsellis res?
—Jo no aconsello res!
—¿M’aconselles l’astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:
—No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…
Les conseqüències de l’aventura de l’arròs de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que emmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.
Aquesta bola de lletres acompanyà els meus primers passos en la política —en realitat fou la meva primera escola política. No em sap pas greu de dir-ho.
———————–
Vegeu aquí els comentaris al 28 de setembre 1918 en l’edició del bloQG del 2008
