Arxiu per a octubre 2018

« Entrades anteriors

29 d’octubre 1918

dilluns 29 octubre 2018

L’altre dia, a Calonge, em pujà una glopada de sang a la pell en recordar les noies d’aquell any. Era per la festa major. Férem el viatge de Palafrugell a Calonge (tretze o catorze quilòmetres) a peu, amb Ganiguer. A primera hora de la nit trobàrem un grup de noies esplèndides —la senyoreta Ponjoan especialment. Meravellosa criatura, amb un reflex de carmí de petxina sobre la polpa de la carn tensa! M’entrà una mena de frenesí. Per fortuna, vaig trobar la tia Marieta, seca, esdentegada i humil, eixugant copes a la cuina d’un cafè. Això m’aigualí una mica els sentits. Tornàrem a la matinada, a peu, amb una cara ascètica. A estones, vaig haver de transportar Ganiguer, a qui l’alcohol permetia a penes de mantenir-se dret.

 

Coromina és un tímid. El mira una noia… i ja està! És clar: de deu vegades, nou i mitja s’ho pensa. Però potser encara no n’és tant com jo. No he vist mai que ningú em mirés. L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties.

 

Llegeixo el Concepte general… de Francesc Pujols. És molt brillant i moltes coses són, per a mi, novíssimes. Em projecta en un mar de confusions. Hi trobo coses que desconeixia. «Els meridionals —diu Pujols— són llegendaris; els nòrdics, hipotètics». Moltes afirmacions són, per a mi, massa insòlites i el llibre em produeix massa fascinació per poder-ne dir res concret.

El que de tot plegat em fa menys impressió potser —sense que això vulgui dir que sovint no tingui molta gràcia— és l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos. He sentit dir que Pujols ha tret aquesta manera d’expressar-se de la música de Wagner. Més aviat em sembla que els precedents s’han de trobar en l’estil de l’anomenada oratòria sagrada. La tradició catalana, del bisbe Torras i Bages, està escrita en el mateix estil —encara que amb menys d’afectació. A Pujols li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides. Propòsit: conèixer i tractar Pujols sigui com sigui.

 

Dec cinc duros a T. G. Són massa diners.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, dones, lectures, literatura | 1 comentari »

27 d’octubre 1918

dissabte 27 octubre 2018

Excursió al mas que els germans Frigola (Enric i Octavi) tenen a les muntanyes de Calonge. Sortim en tartana, a quarts de nou del matí. Quina delícia! Tot és serè i clar, net, directe, límpid, dins l’aire radiant. A tots els que ens llevem tard ens passa el mateix: estem sempre exposats al ridícul de descobrir el matí. Coromina forma part de l’excursió.

El cavallet tira vivament. Vistes les coses a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig. ¿Per què l’arc és la forma de l’arquitectura —em demano— més susceptible d’accentuar l’instint humà per la bellesa? El simple fet de viatjar en tartana és una incitació constant —si hom no viu completament adormit— a copsar la bellesa de les coses. ¿És potser la limitació que l’arc implica, l’origen d’aquest fenomen?

Travessem Palamós: gust de vent de garbí perfumat de palilles de suro. Aromes del país.

Calonge. El poble és recollit, amagat, silenciós i sembla tenir un punt de secret. M’hi trobo com a casa. Aquests són els topants d’una part de la meva família. Sa Bardissa. Recordo la senyoreta Ponjoan, que coneguí en una festa major de Calonge de la meva adolescència: un somni de carn jove, tibant, esvelta, rossa.

El mas dels Frigola és molt encimbellat. De l’era estant es veu un gran panorama a sol ixent i una dilatada extensió de mar. Està voltat de suros i oliveres i, a primer terme, d’unes feixes de colors perduts —com unes taques posades sobre un paper per una criatura. Vaques i cabres. Olors meridionals, herbes seques de perfum intens. D’ací dalt, Palamós es veu com una projecció urbana geomètrica perfecta. Resulta bella. La geometria urbana, que vista de prop és generalment horrible, vista panoràmicament guanya moltíssim.

El dinar és abundant, suculent; pel meu gust, massa gros —interminable. Coromina —el front pàl·lid, el nas corbat, ull de perdiu, clatell dibuixat— no calla mai. Entre moltes altres facècies ens explica que a Girona hi ha un fuster tan convençut de la importància del seu ofici, que en els moments de sinceritat industrial sol dir:

—Jo, amb quatre canyes, puc fer un llit de Viena…

Passem gairebé tota la tarda a taula i veiem morir la llum en les finestres, lentament, com una parpella que es tanca.

Iniciem el retorn, una mica immersos en la inconsciència. Les mans ens tremolen, a tots, una mica. Falta com sempre, en aquest país i en aquests casos, la companyia femenina, generosa i amable. Això que només hi hagi homes al vostre voltant enerva. El resultat és que tot es desvia, inevitablement, cap a la cançó obscena i la grolleria. Les cançons surten malament. «El cordó del frare…» surt d’una manera desguitarrada i poca-solta. Enric Frigola, que és el que es manté més fred, assegura la marxa de la tartaneta. El camí passa volant. Al pla de Vall-llobrega ens creuem amb el tren. Com que crema llenya, la màquina guspireja com un drac furiós. Surt una lluna en forma de falç que posa, sobre la terra, un color d’estany, verdós, fred. Apareix la llum del far a l’arc de la tartaneta. De dies, l’ermita blanca; de nits, aquesta llum, tenen per a mi una atracció viva.

Tot s’acaba bé —al llit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de geografia i paisatges, menjar i beure, societat | 4 comentaris »

26 d’octubre 1918

divendres 26 octubre 2018

Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit  de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

 

Per escampar la boira, a primera  hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia.  És l’època  millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar,  a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies  de les  cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen,  s’arrossega remota  i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos  Aires que transporta   sobre  els seus fatigats  anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria.  És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, clima i meteorologia, família, geografia i paisatges, música | 1 comentari »

23 d’octubre 1918

dimarts 23 octubre 2018

Passeig amb Coromina per la carretera vella de Begur llegint Francesc Pujols. (El Concepte general… acaba de sortir.) La lectura d’aquest llibre em fa un efecte estrany —un efecte de revelació— que en aquest moment se’m fa impossible de definir. Coromina em subratlla aspectes que són per a mi d’una gran novetat i que m’interessen moltíssim. Però ¿Pujols és un autor per llegir anant a passeig? No ho crec —malgrat que el llibre està imprès en unes lletres tan menudes que més aviat exigeixen la llum natural.

Parlem, també, llargament, de Josep Ferrer. El meu amic creu que la seva escriptura (la de Ferrer) és la d’un racionalista. Crec absolutament el contrari. No he conegut encara cap gran sensual —i Ferrer ho fou— que fos un racionalista. Els racionalistes solen ésser vegetarians, abstemis, de vida moderada, i solen tenir una salut molt petita. Però el desacord m’alarma una mica. ¿És possible que dos homes del país, que han tingut aproximadament les mateixes lletres i idèntica educació, que han vist les mateixes coses i han ingerit els mateixos aliments, puguin pensar d’una manera tan diferent sobre un home i un text recent?

En un incís del diàleg, Coromina diu que jo tinc un fons de primitivisme i que potser veig les coses amb una certa simplicitat, però d’una manera molt incompleta, matussera i grollera. Amb la diplomàcia natural de l’home tímid, afegeix que els meus mitjans d’expressió són molt confusos i ineficients, que aquests mitjans no tenen força per desempastar les coses i donar-los la silueta i el relleu —i que tot això és molt visible quan tracto de sortir de la meva tendència natural a l’esquematisme primitiu. Estic absolutament d’acord amb el que Coromina diu —hi estic d’acord no d’una manera aparent sinó real, sense ressentiment. Però ¿què hi farem? La meva passió per escriure és vivíssima. En realitat, no penso en res més.

Passat Esclanyà hem de recular. Es posa a ploure. Ens redorsem a una casa de pagès habitada per gent desconeguda. Un nen, amb la cara bruta, se’ns queda mirant amb un dit en el forat del nas; una nena, amb la cara encara més bruta, es queda immòbil tot aixecant-se una mica les faldilles. La gent gran ens fa una rebuda silenciosa i freda. Al cap d’una estona sentim que fem nosa a aquella bona gent. Arribem a la vila molls i ensopits.

Al vespre, tertúlia al Centre Fraternal. Fum espès, bravada d’àcid úric, olor de la raça llatina, humitat resclosida. Sensació d’incomoditat. No s’hi està bé. Però de sobte algú recorda —no puc precisar qui— l’epitafi de Mazzini, escrit per Carducci. L’he copiat. Diu així: L’uomo che tutto sacrificò, che amò tanto e molto compatì, e non odiò mai. Després d’haver escoltat aquestes paraules, retrobo la paciència. El cafè no em sembla tan sòrdid ni la superfície de la gent tan aspra. En moments determinats —i aquest ha estat un d’aquests determinats moments— aquesta classe d’escrits fan un cert efecte. Es podria dir que aquesta literatura —i concretament aquest epitafi— és una literatura gratuïta. Tant se val. En moments determinats, justos, fa un gran, indiscutible efecte.

 

Hi ha dies que plou. Sentir, del llit estant, caure l’aigua del teulat en la cisterna del jardí és molt agradable —tant com un soporífer.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de clima i meteorologia, lectures, literatura | 1 comentari »

22 d’octubre 1918

dilluns 22 octubre 2018

Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins del gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons —mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavians planegen, somnolents, en l’aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades rodant sobre si mateixos; altres s’allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma… A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m’enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia. En el camí del retorn el daurat de les vinyes (tan moll) és d’un color de vi cirera lleugerament aigualit (com una resplendor) que és una meravella.

 

La grip continua matant, implacablement, la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort —que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa —són d’una mobilitat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi —que la grip no matés ningú més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de clima i meteorologia, geografia i paisatges | 1 comentari »

« Entrades anteriors