Joan B. Coromina torna, a la tarda, de Girona i ens parla de l’arquitecte Massó, que porta barba, del poeta Palol i d’altres amics d’allí. Coromina té una feblesa per Massó, que és notòriament tan intel·ligent, però davant del qual jo m’he demanat sempre per què, com a arquitecte, té tan mal gust. ¿És solament imaginable la casa de pagès que Massó construiria si n’hagués de fer una? No nego pas que no puguin coexistir, en una mateixa persona, la intel·ligència i el bon gust. Això es veu cada dia i, en certa manera, deu ésser una característica de l’home modern. Fins al punt que jo puc entendre aquestes coses, em sembla (per intuïció, és clar) que l’home antic, a jutjar per la seva obra, no patia tant d’aquests contrastos. Vull dir que era més complet.
A l’Escola d’Arts, Coromina ens ensenya diverses reproduccions d’escultura antiga. No crec pas que hi hagi res al món que em fascini tant com la Venus de Cirene. Ho sento molt, però és el menys que puc dir. El nostre amic ens parla de Maillol, que darrerament ha visitat Girona. Segons ell, l’obra de Maillol pot resistir la comparació i la proximitat d’algunes pedres velles. No sé… Maillol fa les figures curtes perquè fa la bellesa real; els grecs estilitzaven, allargaven, idealitzaven. Per arribar a un punt de desdibuix plausible cal saber dibuixar enormement. Això no vol pas dir que jo no cregui que Maillol no sigui un dels més grans genis d’aquestes comarques —vivent.
La nit —que sovint no porta consell— ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important —amb nosaltres ve el senyor Girbal—, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment —un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremadament engavanyat dins del vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benevolent.
Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, 
exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular, i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o l’altre, tothom ha hagut de passar per unes cames com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres —o estripades o massa balderes—, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya, i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels que l’oeixen és d’una certa, general, indiferència. És la missa de les persones benestants. El que no mira, satisfet, les seves pròpies sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles de les seves mans, o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical —com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i 
Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament —el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja —que és rara en el país, perquè tot és ací violent i de bursada— em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre —quan plou— la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’en Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.
Al vespre, vaig a la tertúlia del Centre Fraternal amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrere l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.