Arxiu per a octubre 2018

Entrades següents »

3 d’octubre 1918

dimecres 3 octubre 2018
.
En aquest temps, les tertúlies reviuen. La calor dispersa la gent; la fred l’aglomera. De vegades vaig, al vespre, a la tertúlia del meu pare al cafè Pallot, carrer de Cavallers. En surto com si hagués pres un bany en l’oceà sense límits dels detalls i de la petitesa. Com a règim diari, no ho podria pas aguantar, m’asfixiaria. Reconec, però, que la petitesa de visió és una bona escola —una escola de modèstia i d’estoïcisme, exactament l’escola de la vida.
.
En aquests moments, la tertúlia del cafè Pallot es troba completa.
.
L’aparença externa de la reunió és d’una considerable respectabilitat; però per sota hi passa una viva, cuejant facècia. Les relacions humanes contenen una gran quantitat de facècia. Entre persones desconegudes es pot establir un corrent de positiva admiració i un positiu respecte. Per això les úniques persones realment respectades són els morts —sobretot quan la seva memòria ha estat esporgada de petites o grosses indecències. Quan les persones es coneixen i es tracten assíduament, tendeixen a la mútua confessió, i tota confessió implica el descobriment de febleses innombrables, de considerables errors, d’intimitats grotesques, d’incomptables ridículs. Els amics —sol dir-se— ho perdonen tot. No és cert. No perdonen mai les vostres pròpies febleses. La ironia, entre amics, sempre cueja.
.
La tertúlia està formada per persones que fa anys que es tracten, que es coneixen íntimament. És una tertúlia vella, sense misteri. Tots els que la componen hi han abocat tantes confessions, hi han comès tantes indiscrecions, hi han formulat tantes lleugereses, que el glaç hi fou trencat molts anys enrere. Ja no ve d’una indiscreció de més o de menys. I, com que tothom porta una espina —que els altres han d’acceptar necessàriament perquè han caigut en les mateixes indiscrecions—, la reunió serveix per abocar, pel broc gros, els residus de l’obsessió particular permanent. Aquesta espina sol estar sempre relacionada amb els propis interessos. La formulació d’un qualsevol interès implica posar en moviment tot un joc d’interessos contraris. El país és pobre, la gent està lligada, tot té una interdependència. Quan es mou un rajol, es mouen tots. Tots aquests homes són amics, però en tant que encarnacions d’interessos personals que topen, pel mer fet d’existir, amb els interessos dels altres, no es poden veure. La tertúlia té, doncs, una aparença de respectabilitat; però per sota és un guirigall permanent: tots plegats estan com gat i gos, sempre.

Per altra part, tots els que la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada. Quan parlen dels seus propis afers, de les seves tendències i preferències, semblen somnàmbuls moguts per una força interna: són incapaços d’aplicar al que diuen i al que senten el menor sentit crític, la més petita noció estratègica. És impossible d’imaginar l’existència d’una força capaç de variar d’un mil·límetre les posicions personals. La tertúlia és, doncs, autèntica i magnífica: està formada per elements energumènics.

Reflexionant sobre aquests fets, arribo a pensar que tota tertúlia aquilotada pel temps és un fenomen biològic d’una considerable força. El primer moviment seria dir: si aquests homes, en reunir-se, es fan la vida impossible, ¿per què no es dispersen?, ¿per què no es separen? Però el fet és que, passant per sobre de tot, tendeixen a aglomerar-se una estona cada dia. Una força cega els hi porta. Hi van a patir. Però hi van. No fallen ni un dia. Els hi porta el gust de les molèsties, una mena de dolorisme, que, encara que no estigui registrat a les tragèdies, pot ésser fortíssim.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 3 d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de moral, societat | 1 comentari »

1r d’octubre 1918

dilluns 1 octubre 2018

En un rapte de candor, de timidesa i de fatxenderia, Coromina diu al cafè:

—Les dones estan per mi…

—Sembla que es diu Amparo… —diu Frigola després d’una pausa, mirant a terra, picant a terra amb la virolla del seu bastó, fred i displicent.

—En efecte, ho sembla… —fa Coromina.

—Llavors deu ésser per fer honor al nom, a la firma. Les vostres il·lusions són purament nominalistes. Imagineu-vos on seríeu si en lloc de dir-se Amparo es digués Consuelo.

 

He pensat moltes vegades en la frase, tan corrent en el país: «enredar-se amb una dona». És una frase que té un sentit francament despectiu —una franca invitació dirigida a tota persona que s’enreda a desenredar-se ràpidament, com més aviat millor. I a mi que m’agradaria tant d’enredar-me a cada moment!

 

Refet amb dues copes de rom de la punxada de Frigola, Coromina es dirigeix a Gori i li diu:

—Si ho examinàvem cas per cas, detingudament, tot ens portaria, com Proudhon, a demanar-nos si la propietat no té inicialment, per origen, un robatori. Mireu aquestes fortunes que s’han fet amb la guerra… És literalment indecent.

—Ja ho veig… —diu Gori mirant el sostre, com si badés—. Però ¿és que excloeu algú de la possibilitat de tornar-se lladre?

—Absolutament ningú!…

—Llavors, ¿què voleu fer? La qüestió de l’entrada en el gremi de la propietat és un simple afer de paciència…

El corrent que s’ha format contra els nous rics creix a simple vista —a tot arreu. La premsa estrangera en va plena. És una campanya aparatosa que sembla que ha de revolucionar el món. No farà res, perquè conté tants elements d’enveja —i, per tant, d’adulació possible. Si els papers fossin invertits, la campanya tindria les mateixes característiques.

 

El més difícil del món és dormir quan no es té son.

———————–
Vegeu aquí els comentaris al 1r d’octubre 1918 en l’edició del bloQG del 2008

I aquí l’entrada d’avui segons l’edició del bloQG del 2008

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de dones, societat | 1 comentari »

Entrades següents »