Divendres. La grip fa terribles estralls. La família ens hem hagut de partir, per anar als enterraments. A la Bisbal, hi ha hagut el de Marian de Linares. A Palafrugell, el d’una filla de divuit anys (una flor de criatura) de la família S. He anat a la Bisbal.
Del carrer, se sentien els plors. Plors a la casa i a l’escala del pis. Impressionant espectacle, que contrasta amb l’aire mudat de la gent —un aire que en sentir els plors s’encongeix automàticament, es torna pansit i enfonsat. Aquestes manifestacions de dolor ho transformen tot i fins el paisatge sembla diferent. Quan se sent plorar, hom agafa un aire de bona persona —d’una bondat indefectible. En un moment donat, un home que s’havia mantingut enravenat i immòbil, els ulls secs, fa un moviment nerviós i les llàgrimes li cauen sobtadament. ¿Què és preferible: encastellar-se en la glaçada, indiferent fatalitat, o entregar-se a la deliqüescència de les manifestacions sorolloses de dolor? Quan hom plora, pateix? Els que no ploren pateixen menys.
L’enterrament del senyor Linares ha estat molt sentit. Al vespre, el tren petit ens porta a casa, dins de la llum incerta, pobra, dels vagons. La màquina bufa desesperadament i de la xemeneia en surten raigs de guspires. El tren va ple. Hom seu en un silenci aclaparat. Els que vénen del mercat imiten els que venim de l’enterrament. Si fos possible d’imaginar un tren de pensadors, tindria el mateix aspecte. L’ombra a la cara feta per l’ala dels respectius barrets. ¿En què pensem? Potser en res. El drama és que hi hagi tantes coses davant de les quals no es pugui pensar res —tantes coses davant de les quals el mecanisme mental és estèril.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
