Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals, sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl, amb els ulls còmicament riolers.
Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels que l’oeixen és d’una certa, general, indiferència. És la missa de les persones benestants. El que no mira, satisfet, les seves pròpies sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles de les seves mans, o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical —com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton, desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del que fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.
Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes, greus, de la vila toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.
Al vespre, vaig al cine. Tot d’una —trobant-me mig endormiscat— sento que el pianista toca una ària de Bach i, successivament, una cançó de taverna de Mendelssohn, la Rêverie de Schumann i la Romança en Fa de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm —penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cine) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.
Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen més que si hagués estellat socs d’un cap a l’altre de dia.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
