Passeig amb Coromina per la carretera vella de Begur llegint Francesc Pujols. (El Concepte general… acaba de sortir.) La lectura d’aquest llibre em fa un efecte estrany —un efecte de revelació— que en aquest moment se’m fa impossible de definir. Coromina em subratlla aspectes que són per a mi d’una gran novetat i que m’interessen moltíssim. Però ¿Pujols és un autor per llegir anant a passeig? No ho crec —malgrat que el llibre està imprès en unes lletres tan menudes que més aviat exigeixen la llum natural.
Parlem, també, llargament, de Josep Ferrer. El meu amic creu que la seva escriptura (la de Ferrer) és la d’un racionalista. Crec absolutament el contrari. No he conegut encara cap gran sensual —i Ferrer ho fou— que fos un racionalista. Els racionalistes solen ésser vegetarians, abstemis, de vida moderada, i solen tenir una salut molt petita. Però el desacord m’alarma una mica. ¿És possible que dos homes del país, que han tingut aproximadament les mateixes lletres i idèntica educació, que han vist les mateixes coses i han ingerit els mateixos aliments, puguin pensar d’una manera tan diferent sobre un home i un text recent?
En un incís del diàleg, Coromina diu que jo tinc un fons de primitivisme i que potser veig les coses amb una certa simplicitat, però d’una manera molt incompleta, matussera i grollera. Amb la diplomàcia natural de l’home tímid, afegeix que els meus mitjans d’expressió són molt confusos i ineficients, que aquests mitjans no tenen força per desempastar les coses i donar-los la silueta i el relleu —i que tot això és molt visible quan tracto de sortir de la meva tendència natural a l’esquematisme primitiu. Estic absolutament d’acord amb el que Coromina diu —hi estic d’acord no d’una manera aparent sinó real, sense ressentiment. Però ¿què hi farem? La meva passió per escriure és vivíssima. En realitat, no penso en res més.
Passat Esclanyà hem de recular. Es posa a ploure. Ens redorsem a una casa de pagès habitada per gent desconeguda. Un nen, amb la cara bruta, se’ns queda mirant amb un dit en el forat del nas; una nena, amb la cara encara més bruta, es queda immòbil tot aixecant-se una mica les faldilles. La gent gran ens fa una rebuda silenciosa i freda. Al cap d’una estona sentim que fem nosa a aquella bona gent. Arribem a la vila molls i ensopits.
Al vespre, tertúlia al Centre Fraternal. Fum espès, bravada d’àcid úric, olor de la raça llatina, humitat resclosida. Sensació d’incomoditat. No s’hi està bé. Però de sobte algú recorda —no puc precisar qui— l’epitafi de Mazzini, escrit per Carducci. L’he copiat. Diu així: L’uomo che tutto sacrificò, che amò tanto e molto compatì, e non odiò mai. Després d’haver escoltat aquestes paraules, retrobo la paciència. El cafè no em sembla tan sòrdid ni la superfície de la gent tan aspra. En moments determinats —i aquest ha estat un d’aquests determinats moments— aquesta classe d’escrits fan un cert efecte. Es podria dir que aquesta literatura —i concretament aquest epitafi— és una literatura gratuïta. Tant se val. En moments determinats, justos, fa un gran, indiscutible efecte.
Hi ha dies que plou. Sentir, del llit estant, caure l’aigua del teulat en la cisterna del jardí és molt agradable —tant com un soporífer.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.