Arxiu per a novembre 2018

5 de novembre 1918

dilluns 5 novembre 2018

Coromina s’ha comprat una motocicleta —una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i —com és de suposar— ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,1  i amb les cames he enforquillat el seient posterior —si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals —que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat es gira una mica i em diu:

—¿Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

—Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

—Ja us hi acostumareu…

—A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels que tracten en motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat —per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una coca deforme i dolorida.

—No hi penseu, en això!… —diu Coromina seriós i enravenat.

—Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestretites. Diu:

—Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrere…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura, que serà horrible.

 

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’ensorra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

 

Al vespre, llegeixo la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea —en la gramàtica francesa d’Augier, per exemple— i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: ¿per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En aquest text, molt posterior,  Pla afirma no haver pujat mai en una motocicleta []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de novembre 1918

diumenge 4 novembre 2018

Desavagat, incapaç de dedicar un moment als llibres de text, una mica embafat de la tertúlia del cafè, surto, a la tarda, a passeig. Per la carretera camino fins a Llafranc. En aquest temps, el pla de Santa Margarida és d’una finor elegantíssima. No puc passar al costat de la paret de tanca de Casa Vehí sense que el record de l’olor de les roses de Sant Ponç se’m faci present. Llafranc, despoblat, sembla un esquelet. De vegades, a l’altra banda de platja, veieu passar una persona escadussera o un gat o un gos incerts. Tot fa el mateix efecte. Les gavines aletegen arran de platja, sobre la mar verda. De vegades emeten un crit —com un soroll humà. Quan la tarda cau, les muntanyes de ponent, la ratlla del seu perfil, es nimba d’una llum arcaica. He escrit: una llum arcaica. ¿Què és una llum arcaica? Vull dir una llum de quadre antic, la lluminositat que queda sobre el quadre quan s’hi ha posat la crosta de pols i d’engrut que hi deposen els segles. Sembla una llum passada per un vidre groc i espès. Sobre el ponent —el ponent dolcíssim, de Maragall— les vinyes de primer terme tenen un color sanguinolent. Les parelles del bou tornen al Portbò de Calella, amb el vent alt petit. La contemplació dels pins vora la mar em fa pensar en les corbes, en l’arabesc més personal i inconfusible de Joaquim Sunyer. A l’entrada de la vila, sota un fanal, hi ha una gitana amb una criatura mig nua als braços: la criatura obre els ulls desmesuradament —potser de fred. Aquests ulls em fan pensar, també, en els que pinta Joaquim Sunyer.

 

Al vespre, al llit, torno als Diàlegs de Plató. Quina meravella! A la matinada, canten cinquanta galls desorbitats, indecents, però no puc apagar el llum. La força de suggestió és tan viva, tan fascinadora, que de vegades penso que un dia, fatalment, trobaré Sòcrates pel carrer. Això potser no passa amb cap altra figura de la història de la cultura. ¿Com és possible suggerir tantes coses en tan poques paraules, d’una manera aparentment tan simple?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de novembre 1918

dissabte 3 novembre 2018

Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots —cloves de nou— pesquen els calamars. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gargalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps —una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.

Retornem cap al tard. La carretera es pobla d’ombres de caçadors i de boletaires; es sent el fresseig de les converses de la invisible gent. Al pont d’en Casaca penso en la granota que hi cantava a l’estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.

 

Cine a la nit. Fru-fru, amb Francesca Bertini, Gustavo Serena i els italians de sempre. Una trama banal resolta per persones que es passen hores i hores fent-se retratar —que es farien retratar sempre, nit i dia, indefinidament. Curioses les espontànies, inconscients exclamacions d’admiració del públic quan apareix un ambient de luxe o algun vestit bo.

Sortint del cine, Roldós toca un quadern de Schumann per a Coromina, Lluís Medir i jo mateix. Schumann no n’erra mai cap. És rodó com una poma. Anca d’ametlla. Una mica embafador per massa perfecció de circumferència —una mica mica. Schumann sembla a dues dimensions. Chopin, a tres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de novembre 1918

divendres 2 novembre 2018

A la tarda, Mata, Nuts i jo baixem de can Vidal, a peu, pel camí de can Janoher. Tot caminant, Nuts, que porta unes magnífiques espardenyes de vetes, pantalons de vellut, faixa negra una mica baldera, armilla folrada de vermell, una gorra enorme sobre la cara sense afaitar, ens diu l’enyorament que sentirà de les hores que ha passat a can Vidal. El dia d’ahir fou un dels més feliços de la seva vida. El seu entusiasme pel vi és tan constant i actiu que no voldria pas morir sense haver piponat, en una sola sessió, un mallal de vi. No es pot pas dir que arribés a aquesta mida; l’aproximació fou respectable: vuit litres. Per altra part, el dinar fou exacte: el que Nuts hauria manat de cuinar expressament si ell hagués tingut la iniciativa.

En la seva concepció del món, els caragols hi juguen un gran paper. Li serveixen de pedra de toc per classificar la gent. Pau és un cinquanta caragols. Pere, un cent cinquanta caragols. Berenguera, un dos-cents caragols. Les seves amistats es mouen sobre cinquanta caragols. Els que no arriben a aquesta quantitat formen el món dels nyicris —una mena de llimbs sense foc ni llum, ni brasa ni fum.

—¿Quants en menjàreu, ahir, Nuts? —que jo li dic.

—Tres-cents. Jo sóc un tres-cents caragols, mal m’està el dir-ho.

—¿Qui és l’home més important que heu conegut?

—L’avi Rovira, el de les tartanes, o sigui en Berruga. És un cinc-cents caragols.

—¿Els hi heu vist menjar?

—Perfectament.

En arribar a la carretera real, Nuts s’acomiada de nosaltres. Sorpresa. Té un aspecte aclaparat i pansit.

—Així, ¿ens deixes? —li pregunta Mata, seriós.

—Sí. Us deixo. M’enyoro. Em feu pensar en el que he perdut i necessito un altre element. Estic trist.

—¿I on voleu anar?

—No sé pas… Ja ho miraré…

El veiem enfilar la carretera amb un aire de caminar a l’atzar, sense cap fixesa. Al cap d’una estona de caminar veiem que tot d’una es gira. Vociferant, diu:

—Sóc un tres-cents caragols, que quedi ben entès!

A tres-cents metres la carretera és dreta i el seu cos sembla un escarabat negre. Després no el veiem més.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de novembre 1918

dijous 1 novembre 2018

Tots Sants. Divendres. — Amb Bofill (Gori), Mata, taverner a Llafranc, i Nuts, un bohemi de les platges, pugem a can Vidal de Sant Climent amb les escopetes passant per can Torró. Sortim de bon matí, amb el tren, i baixem a l’estació de Sant Climent. La terra és blanca de gelada i ens precedeix el fum blanc de la respiració. Nuts fa un gran efecte: és un home petit, gras, pelut, amb una faixa negra sobre el ventre i una gorra enorme, posada de cantó, com un núvol vist de perfil. Sembla una reminiscència facinerosa de l’època de la guerra civil.

El senyor Torró ens surt a rebre amb una sorollosa cordialitat. El segueixen els gossos que furetegen les mates d’herba molla. Porta dues escopetes. Cacem a la riera de davant de casa seva.

Jo no he anat mai de la vida a cacera. He tirat com a màxim un tret o dos de pistola. El senyor Torró em passa la seva escopeta sobrera, que és d’un canó, i dos o tres cartutxos. Em fan posar de punt a un corriol. Els caçadors es dispersen. Els gossos lladren… Al cap d’una estona veig un conill que avança pel corriol en direcció cap a mi. Em poso precipitadament l’escopeta a la cara, tanco un ull per apuntar millor i pitjo… La detonació em sembla espantosa i em fa perdre, un moment, el món de vista. El contracop de la culata a l’espatlla m’acaba de fer perdre la serenitat. Sense saber ben bé el que em faig, llenço, d’una braçada, l’escopeta. L’arma fa un soroll estrany en caure dins d’una bardissa —com si alguna cosa s’esquincés. Des de diversos llocs del rieral m’arriben unes riallades imponents. Bofill, Torró, Mata i Nuts riuen aguantant-se el ventre, amb un aire selvàtic, amb una joia primitiva. Com a caçador, el meu fracàs ha estat complet, definitiu. Recullo l’escopeta i la retorno, respectuosament, al seu propietari. No. No crec pas que sigui un home destinat a tirar trets.

Entrem a can Torró. És un mas molt emboscat. Des de la façana es veu la perspectiva de la riera, molt embardissada. A la casa hi trobem una senyora, una senyoreta, un fonògraf de trompa i uns volums de l’època de la Universitat de Cervera. El senyor Torró em sembla taujà com un pagès. És un home de fires i mercats, germanòfil per venjar allò de l’any vuit, i sembla tenir algun quartet. El seu ideal és passar l’estiu a Llafranc. És una d’aquelles persones que quan li presenten algú li pregunta amb vista a situar-lo correctament:

—I vostè ¿on estiueja?

El senyor Torró fa una anàlisi molt detinguda, des de tots els punts de vista, del meu fracàs com a caçador. Passem una estona agradablement amb l’ajuda de diversos vasets de vi una mica aspre.

Després emprenem la marxa cap al mas Vidal, on arribem després d’una llarga caminada. És un mas de mitja muntanya, rodejat de solitud. Ens reben, a la porta, la senyora Bofill (donya Carme), groga, afinada, els ulls enfonsats, malalta, i la seva mare, donya Consuelo, grassa, petita, enraonadora i una mica afectada. Després dels compliments de rutina, ens dirigim al menjador i ens entaulem. Gori fa la pregunta habitual amb una certa prosopopeia. Diu:

—¿Què hi ha per dinar?

Resulta que hi ha caragols a la vinagreta i conill de bosc rostit amb allioli. La perspectiva no pot ésser més brillant. Hi ha un gran foc a la llar del menjador, infinitament agradable després del bosc humit que hem travessat. Gori ensenya a Nuts el camí de la cuina i del celler. Era el que faltava.

Els caragols, abundantíssims; la salsa, molt picant, amb un bitxo de cirereta, ens obren la gana. Amb els punxons de bruc els enfilem de tres en tres. Mengem com llops. El vi va a raig. Nuts sovinteja els viatges al celler. Els gossos, afamats, donen voltes a la taula. ¿Què hi ha, Secretari? —diu Mata passant la mà sobre el cap d’un gos. La tropa és impressionant. En el menor gest, en la paraula més insignificant, es veu que la personalitat d’aquests homes és molt limitada, però absolutament completa, acabada. En un moment determinat, les senyores consideren que el més discret és retirar-se. Tothom ho troba natural. Sembla que és un vell costum del país. Els homes a un cantó i les dones a un altre. «Així tot queda més clar», diu Bofill amb un enfilall de caragols a la mà. Després de la retirada, tot queda col·locat en el punt de la màxima naturalitat. L’absorció de l’allioli augmenta i el vi és abundant.

Bofill està radiant —en el seu element exacte. És un home alt, vermell, sorollós, abundant, d’una admirable obvietat, satisfet, invulnerable al vi negre, tancat a tot el que sigui desagradable. És un individualista lúcid, un fatalista absolut, que reacciona davant de les coses fent unes grans riallades. Aprofita el moment —sol dir—; el restant és incert, hipotètic, inapreciable…

Per altra part, tot convida a estar dins, a no moure’s del menjador. El foc ens aclareix les cares. El mas incita al recolliment; es troba una mica ofegat per les muntanyes. Té poca visualitat. És un mas del bosc —fet per gent dels còrrecs i dels rierals. Les habitacions —que visitàrem a l’arribada— contenen uns enormes llits de matrimoni altíssims, amb màrfegues de bossat de blat de moresc i bons abrigalls. Això assegura una digna retirada del menjador —una retirada assegurada.

Mata, aparentment, sembla un cínic, però com més el vaig tractant veig que la més gran de les seves conviccions està relacionada amb la importància dels seus interessos familiars i de clan. És un home —notòriament— molt gandul, amb els cabells tallats al pan y toros, un escuradents darrere l’orella, infatigable jugador de flor —que ha introduït en el país—, caçador coniller que davant de la seva dona es desfà com un bolado.

Mata ens explica la vida dels habitants permanents de Llafranc. Canadell disposa de dues dones que capten per ell. Joan de Sant Feliu, un embriac del gènere discursiu i altisonant, té fills amb tres dones diferents, com si fos un milionari. Quan, malgrat aquest devessall de sentiments familiars, no sap on anar a dormir, jau en un nínxol del cementiri vell. Pinyana és un ex-taper esquenadret, mentider i pelat, que té la mania de portar camisa planxada, coll de cel·luloide i punys rodons. Per inspirar confiança a la gent —diu sovint— s’ha d’anar ben vestit… Tinyola és un intel·lectual anarquista molt primari, que fou amic de Ferrer Guàrdia, amb una empenta biliosa corregida pel vi de raig. El manco Serviano és un element dels quillats mallorquins contrabandistes. Martí, l’ermità de Sant Sebastià, és un home secret i misteriós, una ombra vaga… Gori troba que tot aquest món de Gorki és divertit, justificat i, en definitiva, necessari. Jo el trobo infecte, sobrer i d’escassa amenitat.

A mitjan tarda, apareix el senyor Barceló, mestre de la Bisbal, amb un grup d’alumnes de tots dos sexes, de la seva escola. La visita —que és molt d’agrair— resulta una mica extemporània. Jo he begut una copa de massa, i la prudència em porta cap a un mutisme estratègic. La puresa dels joves i de les senyoretes queda una mica astorada en veure’ns tan encesos de cara. Per fortuna, les senyores del mas Vidal resolen el problema sense dificultats. A les nou del vespre, ordres han d’ésser donades a Nuts perquè doni per acabats els seus viatges al celler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada