Coromina s’ha comprat una motocicleta —una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i —com és de suposar— ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,¹  i amb les cames he enforquillat el seient posterior —si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals —que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat es gira una mica i em diu:

—¿Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

—Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

—Ja us hi acostumareu…

—A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels que tracten en motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat —per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una coca deforme i dolorida.

—No hi penseu, en això!… —diu Coromina seriós i enravenat.

—Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestretites. Diu:

—Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrere…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura, que serà horrible.

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’ensorra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

Al vespre, llegeixo la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea —en la gramàtica francesa d’Augier, per exemple— i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: ¿per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

1. En aquest text, molt posterior,  Pla afirma no haver pujat mai en una motocicleta [↩]