Diumenge. — Trobo la senyora Carme Girbal (la cunyada del senyor Esteve Casadevall) al carrer de Cavallers, que ve de l’ofici. Sembla una velleta conservada en una vitrina. Va admirablement ben vestida. La seva cara pàl·lida i rosada, els seus cabells blanquíssims, són una cosa de miniatura. La seva presència em posa davant les taronges polides dels seus tarongers dins de les taques de sol del seu hort clar, ordenat, perfecte. Parla amb una calma antiga. Em diu:

—Vaig a una reunió de les filles de Maria… Tinc molta pressa. Hem de parlar del tridu de la Puríssima… Encara no tenim predicador… Mai no ens havíem trobat en un cas així!… Quin món, Verge Santíssima! Quin compromís!

A Alemanya tothom abdica.

Ha fet un dia trist —un dia perillós i ofensiu, justificador de qualsevol juvenil ximpleria. Un d’aquests dies que us sentiu com buidats per dins. He fet considerables esforços per no naufragar en una casa qualsevol. Però arriba que us pregunteu: esforços, ¿per què? ¿De què m’han de servir?

El judici de Nietzsche «la bellesa és el risc», ¿què vol dir? Vol dir potser que la bellesa és el contrari de l’esperit que impera en aquest país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.