Amb el pianista Roldós, a Cala de Gens. Com que no tenim ganes d’enraonar, caminem en silenci. De vegades Roldós xiula una estona, però de sobte calla i es torna vermell, com si s’avergonyís.

Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci, bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes, que es sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós —que porta l’abric a les espatlles (un abric de color de xocolata)— aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.

Els amics.

Al vespre arriba al club Puig Grassetes, que de jove fou periodista a Palafrugell i ara resideix a Sevilla. És el de sempre: nerviós, més nerviós que mai, atabalat, desbordat de feina, desordenat, inquiet. Va vestit de negre i, com que està tan flac i groc (sembla que l’han ensofrat), sembla un magistrat d’audiència. Celebrem la seva arribada amb copioses libacions i en honor d’ell s’arma un bacarà que fa tremolar les esferes. En el fons, tothom sap que perd sempre. L’únic que no vol que sigui dit és ell.

Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot entrar un singlot d’una duració indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella.¹ Sembla que quan riu i li entra el singlot n’hi ha per llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.

Gori resulta sempre massa personal i egoista per estar pacíficament amb amics.

Linares és l’àguila de les coses immediates i per això fascina els comerciants. És quan presenta la factura que comencen els xerics.

Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!

Una de les poques persones capaces d’una certa bondadosa ironia en el tracte és l’home més llòbrec de la vila: Enric Frigola.

Quan hom considera que Puig Grassetes ha perdut prou per ésser el primer dia, anem tots en banda a fer ressopó. És el súmmum de la felicitat en aquest poblet.

A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

1. Fer-se’n l’estella: tenir-ne molt de perjudici, sortir-ne perdent; morir-se (Empordà, Vallès, Barc., Penedès). No cal que pensi en cap negoci en vint-y-quatre hores si no se’n vol fer l’estella, Ilustr. Cat. 1882, 26. Un mal de ventre fort que té l’euga… que si no se li lleva de pressa, prou se’n farà l’estella aviat, Joan Freixes (Catalana, i, 370) Diccionari Català-Valencià-Balear. [↩]