Passo una gran part de la tarda amb mossèn Vicenç Piera. És un capellanet molt distingit, fill del sastre Piera. Tenen quartets.

Mossèn Vicenç té un aire de perplexitat i d’astorament perpetus: fa l’efecte que no sap mai ni el que ha de fer ni el que ha de dir. Això li dóna un aire d’home espiritual, graciós, obedient i submís. És un home girat cap endins. Quan se li explica una facècia, mossèn Vicenç no fa cap comentari, es queda amb els ulls blaus molt oberts, però es veu que s’ho passa bé per dins. En ell, tot passa a dins.

En un moment que ens parla de les seves afeccions literàries, diu que de jovenet escriví una poesia la idea de la qual consistia a afirmar que hi ha una cosa més bella que una cosa bella, que és la seva ruïna. En el fons del fons, és una idea absolutament ortodoxa —encara que sembli romàntica— i d’un catolicisme cent per cent. Però aquesta forma de la sensibilitat no ha estat mai sant de la meva devoció —i ho sento, car tinc mossèn Vicenç en gran estima.

Havent sopat, al club, prenc quatre cafès, fortíssims. Decisió equivocada, bèstia. ¿Quina és la causa de la meva tendència a la intoxicació? Enmig del malestar que em produeix l’agitació del cor penso que una gradació de coses sinistres podria ésser: a) una taula de joc; b) una casa de prostitució; c) una borratxera; d) una universitat indígena; e) el suburbi d’una ciutat…, etc.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.