Dins de «La Vall de Josafat», Xènius parla avui de Shakespeare. Diu que és Força i Llei. «¿Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar —diu Gori—, una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus».

Stendhal, Stendhal —aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal —el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia— que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país.

Passo balanç. Dec diners a T. G.; diversos ressopons; una llarga factura al club i una considerable quantitat de llibres al llibrer Lavinya. Accepto aquests deutes amb tota humilitat i declaro que són absolutament reals. M’agradaria d’ésser un bon pagador, però no sóc encara prou pobre per haver de pagar al comptat. Tot arribarà…

Contra la sinistra casa de tracte, que m’horroritza sense acabar-me d’ensopir, l’única solució és la fatiga sense objecte.

He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià, espuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de melancolia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errívols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, àdhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…

Succeeix de vegades, però, que l’excés de fatiga física posa en tensió tots els nervis, i així hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.