Dinar a cala Pedrosa, a la barraca dels Vergés. Hi trobo Enric Vergés, Mata, Hermós, Xico Pla, conserge del club, Jaumet del cafè Pallot i tres o quatre bercengassos més. Fem foc en els rotllons de la platja. Hermós fa de cuiner cridant com un energumen. Els arrossos d’Hermós no són pas res de l’altre món: el millor que fa és la carn d’olla. Vergés ha fet un còctel —una beguda que ara ha arribat a aquest país— i, abans de dinar, la generalitat dels presents està tocada d’embriaguesa. Dinem sota l’ombrera, enmig d’un desordre del gènere poca-solta indescriptible. En el moment de les postres veig que un dels presents cala foc a una cadira; l’altre es posa a rompre els plats; l’altre es tira a l’aigua amb l’abric posat; el de més enllà llença la cafetera a la cisterna. És una mena de follia frenètica, idiota i grotesca. Aprofito un moment de confusió per fugir, pujant, amb el cor agitat, el corriol sobtat. Quan perdo la cala de vista, sento com un deslliurament. A la carretera trobo Adela, la nena del far. És més menuda, plena i deliciosa que mai. Se m’acosta amb moltes ganes de riure. Tracto de fer-li una carícia, però de sobte veu en la meva cara alguna cosa estranya, es torna pàl·lida, forceja nerviosament i fuig, corrent com un coet. Després ve la depressió de l’alcohol i el remordiment per les violències. Un dels dies més desagradables de la meva existència.
La gent vella parla sempre de la consciència, del pes de la consciència —dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals —la paraula «reflexos» és una paraula nova—, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament, a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general.
L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts —les coses absolutes només existeixen en el pensament—, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers —il·lusòria— deu ésser el comptaquilòmetres; la tristesa —real— dels segons deu ésser el rellotge.
En aquest país tot és càustic, corrosiu i una mica mediocre, però Gori diu —i assegura— que s’hi està bé.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
combinació del pollastre rostit amb els xampanys del país no és realitzable en un cos humà normal. Els xampanys francesos —que anys enrere havia begut amb Josep Sagrera— han passat a la història, s’han dibolit. Els d’ací no valen res; els simplement potables tenen un regust de terra i una dolçor insuportable. Potser la terra d’ací és massa forta, terreja massa, per arribar a donar un vi tan lleuger i alat. 
La combinació dels productes de la confiteria i el vi dolç és embafadora per tota l’eternitat. Havent lleugerament sopat, vaig a dormir. Llegeixo Stendhal —que és sec i desintoxicant.
