Arxiu per a desembre 2018

16 de desembre 1918

diumenge 16 desembre 2018

Dilluns. — Vida de poble.

Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosés, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues muscleres i dos talls al darrere, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.

 

—Si ell tenia 18 anys i ella 15, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… —diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.

—¿Què voleu que us digui? —respon Frigola, incommovible, gèlid—. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…

 

Suposo que a tot arreu el cine idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes, caminen massa a poc a poc. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho veiéssiu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.

El Concepte… de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.

 

Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés —i així tenir-los indirectament— no han donat el menor resultat. Això es una pèrdua seca —molt més seca que la de la universitat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de desembre 1918

dijous 13 desembre 2018

Santa Llúcia. — Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell, ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les retxes de les finestres, aquesta llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto, a la cuina, de fer-me amb una botifarra —ací són exquisides— entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins del crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants —amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total —una mena de melancolia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!

 

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per patir és una salut de ferro.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de desembre 1918

dimarts 11 desembre 2018

En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda —vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols, i, a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent —com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.

 

Ha fet una tarda clara, assolellada —tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.

 

Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació —o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit —i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…

L’Avi  Muné,1 un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques. Troba que els meus articles del Baix Empordà —que escric simplement per emplenar el paper— són pedants i enrevessats. Són això —afegeixo i moltes altres coses més. Infinites coses més —si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. «Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica més aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.

    »No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu n. ed. bloQG. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de desembre 1918

diumenge 9 desembre 2018

Amb els amics, tertúlia al Centre Fraternal, havent dinat.

—El volum que pren la dona en la imaginació humana és immesurable —diu Coromina.

—En algunes persones i a determinada edat, és cert —respon Frigola—. Passada aquesta edat, en la majoria dels homes, no ho crec pas. El volum a què al·ludiu és hipotètic, suposat.

—Els contactes, doncs, ¿són hipotètics?

—Moltes vegades són pura fatxenderia, maneres impertinents de parlar. Hi ha molta més castedat del que us podeu imaginar —i molta gent normal.

—Sempre contra corrent…

—De cap manera. L’home dominat pel sexe és un pur inconscient, un ésser mogut per forces cegues i desconegudes. Un cretí acabat. Un home així es veu venir de lluny, perquè el seu desequilibri repercuteix sobre totes les seves activitats. Si en els homes existís el volum que suposàveu, la societat deixaria de funcionar. No hi hauria ni la possibilitat que els trens arribessin a Flaçà.

—Això ho hauríem de veure si el matrimoni no hagués estat imposat amb una mà de ferro.

—No crec pas que el matrimoni sigui l’única causa de la contenció i de la normalitat. Crec que la parsimònia sensual té raons físiques concretes, inqüestionables. Són les mateixes causes que expliquen la frugalitat, la higiene, la ponderació, el bon viure. Tot això té per origen la comoditat.

La conversació cau. Al cap d’una estona, Coromina gira el diàleg cap a una qüestió semblant però diferent:

—Vós, Frigola —li pregunta—, ¿m’aconsellaríeu de casar-me?

—Jo no aconsello res. El matrimoni té un avantatge: és voluntari. Jo no m’he casat: sóc un solter aquilotat. Les persones que es casen molt joves van al matrimoni completament venudes, amb una bena als ulls, no saben on van. La naturalesa té una força immensa. Més tard, les coses es veuen més clares. Es casa molta gent; però, si un dia tocaven a descasar-se, la gentada faria feredat. Però volia dir una altra cosa. La inconsciència de què parlava fa un moment, l’instant d’inconsciència i de fusió sentimental, imprimeix caràcter —un caràcter que dura tota la vida. Jo no he conegut cap solter que fos intrínsecament estúpid. Maniàtic, sí. Estúpid, no. El matrimoni deu ésser una marrada per anar a dues altres formes de l’amor: a l’amor de pares i fills i a l’amor de germà a germana, que és de la manera que acaben els matrimonis quan els focs s’han apagat. L’ideal sentimental de l’home deu ésser el de la germana imaginària…

Aquesta darrera frase l’ha pronunciada tot alçant-se de taula i cloent un cigarret amb les mans trèmules. Després s’ha posat el barret i l’abric i se n’ha anat.

Gallart, després, explica un fet. El cabo de mar de Calella posà fa pocs dies un duro de multa a un pescador. Aquest s’insolentà. «Jo us en poso un altre a vós, i en pau!», digué, temerari. Coromina fa un comentari favorable. Gori s’alça indignat —sobtadament i terriblement vermell de cara, els ulls esperitats. Tothom espera una declaració sensacional. Però, enmig de la sorpresa general, es limita a estrènyer els punys i a donar una mirada furibunda a la realitat circumdant. Després, sense dir paraula, agafa la porta del carrer i se’n va.

La tertúlia es dissol per esgotament. Aire de tramuntana.

 

Enterrament, a mitja tarda, del carnisser i gitano (de raça) Bastons, àlies Xeix. Era un home negre, alt, sec, perfectament silenciós, absort, llunyà. A la cerimònia hi han assistit molts gitanos. A l’església, tocats per la llum groga dels ciris, formaven un grup —un món— a part, d’un caràcter fortíssim —sobretot a causa de l’aire que tenen d’esporuguiment i de perplexitat. Tenien la cara crispada. Cap no ha arribat al cementiri. Han fugit abans.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de desembre 1918

dissabte 8 desembre 2018

Diumenge. La Mare de Déu. — Molta festa. La gent estrena els vestits d’hivern. Els carrers s’emplenen de la bona olor de la roba nova. Al ball, al vespre, parlo amb diverses senyoretes. La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica. Davant de les persones romàntiques no sé mai què fer: no sé si posar-me a riure o posar-me a plorar. Però la dificultat és sempre la mateixa: no hi ha manera de rematar: són impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. La fatiga fa decaure l’encant i arriba un moment que hom dubta de si tenen una existència real.

Sopo, a la matinada, amb diversos amics: Enric Saüch, Josep M. Vehí, Enric Vergés, Roldós i els habituals. Saüch parla de la seva vida, relata els seus records, com un home que adopta davant del vici un aire avorrit i desmenjat. Quan ha de donar a entendre alguna cosa inconfessable suavitza la veu, abaixa les parpelles i fa un gest de displicència amb la mà. És un home realment d’època, d’un caràcter enorme —com el que van agafant les tartanes llargues.

La presència de Josep M. Vehí ens sorprèn una mica tots plegats. És un fill de família, una mica malaltís, un hereu important, amb un aspecte bullit i depauperat. Es passa llargues temporades sense sortir de casa —llegint a la vora del foc o enllitat. Amb aquest motiu, gairebé tothom es considera obligat a fer-li un sermonet tirant-li en cara la seva falta de voluntat, l’abúlia i el pessimisme que el dominen. Vehí —que és un home molt més intel·ligent del que tracta d’aparentar— s’excusa amb els seus avantpassats, amb l’herència una mica carregada que li ha tocat de portar. Però, a mesura que les libacions augmenten, tothom insisteix amb un sentit de la discreció molt opinable. La densitat de moralina repartida, la profusió de consells impel·lents i tonificants, comença d’embafar. A l’últim, Vehí reacciona i diu, considerablement enervat, fent un gest com si s’espolsés les mosques:

—Si insistiu i en feu una qüestió de principis, estic disposat a suïcidar-me ara mateix…

Després Roldós explica, amb la seva veu evaporada, que, de jovenet, entrà a l’escolania de Montserrat, amb la intenció d’arribar a monjo benedictí. A Montserrat hi aprengué la música, i fora de Montserrat, la seva lleugera tendència a un cinisme bonari. Roldós és un home tan impersonal que quan parla d’ell mateix sembla que parla d’alguna persona desconeguda i vaga. La sobretaula es desfà, per excés d’impersonalitat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada