Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A Le Jardin de Bérénice hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altra. És l’educació catòlica —amable i desllorigada— del país.

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al Círculo Mercantil. Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això ¿què és? L’essència de la vida burgesa ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.