A la tarda tracto d’arribar al mas. Pel camí em sento molt refredat, incòmode, i unes esgarrifances de fred em passen per l’esquena gèlida. Reculo. Tinc un moment de por. Deu ésser la grip —penso—; si ho és, la mort és ineluctable. En el moment de girar contemplo un moment el poble de Pals, sempre tan bell, posat sobre el pujol: sobre les velles pedres, daurades, hi havia, suspesa, una lleugera boira blavenca tocada d’escorrialles violeta i malva, molt diluïdes, com una digitació vaga. A casa, prenc un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac. Al llit, la reacció es produeix ràpida.

Insomni. Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat. Aquest fons d’individualisme m’agrada. Té un gran defecte, és clar: la impossibilitat que la gent té de lligar-se fa que pràcticament hi sigui impossible la vida social. El que es troba a faltar més, en el país, és la conversa, la higiènica volubilitat de la relació social. Posat a triar, però, entre la conversació i la llibertat —la llibertat solitària—, jo em quedaria, sempre, amb la llibertat.

Les conviccions.

L’any passat, la senyora d’un amic meu d’infància —entranyable— anà de part. L’operació es presentà difícil. Em vaig considerar obligat a demanar al meu amic notícies de l’esdeveniment. El vaig trobar al menjador de casa seva, aclaparat, davant d’un platet de galetes i una copa de vi ranci, per entonar-se. Mentre parlàvem, es sentí la veu de la senyora, una dolorosa vociferació lacerant.

—Mai més! Mai més! —deia cridant.

—¿Què vol dir la teva dona quan diu mai més? —vaig preguntar-li.

—Suposo que vol dir que no dormirà mai més amb mi… —em contestà resignat.

Al cap de poques setmanes, la senyora tornava a estar en estat.

Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ondoyante…

Penso, avergonyit, en els escarafalls, que faig sovint en públic, a favor de la cuina popular. En realitat, la trobo horrible, exasperant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.