Hem arribat al dia més curt de l’any. Seguint l’estricte ritual societari —imitat de la burocràcia—, al club encenen l’estufa. Ningú, oficialment, no havia tingut fred, fins ara.

Per treure’ns la fredor de sobre, fem, amb Roldós, una llarga caminada. Ni ell té ganes d’enraonar ni jo tampoc. Caminem en silenci. Dóna gust de tractar persones que no es consideren obligades, per demostrar la seva amistat, a enraonar sempre, sense parar. Sobre els camps, hi ha la grisalla rostida de l’hivern que contrasta amb la verdor rutilant dels pins. Com més fred fa, més verd és aquest arbre. La petita Adela, que ve d’estudi amb la bossa a l’espatlla, se’ns acosta un moment. Té les faccions una mica borroses, com si es trobés ja en el trànsit de l’adolescència…

En el curs del passeig trobem un parent de Medir que acaba de tornar d’Alemanya. Feia molts anys que era fora i ha vingut a veure el país. Divaga pels camps. Després de les quatre frases de rutina se’ns afegeix, però no sembla pas tenir gaires ganes d’enraonar. Es mira la terra amb els ulls sortits, obsessionat, amb un aire de paranoic.

A l’horta d’en Palau —de retorn— es posa a ploure. Roldós emprèn una correguda —tot maleint la naturalesa. Jo em poso sota d’un arbre. L’home que se’ns ha ajuntat continua caminant com si res —obsessionat pel paisatge.

A casa, abans de sopar. Quan obren la porta de la cuina, sento un soroll: fregeixen patates. Maria cus. Rosa planxa. A fora sento caure l’aigua.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.