Cada vegada que passo la porta de la universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!
Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta tartamudejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.
Quan en 1913-1914 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert —era molt miop i darrere els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir el cos rígid (com els cecs) i la mirada fixa—, donava la impressió d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós, i escoltava les puerilitats —en el millor dels casos— dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cine Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica —penso— la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.
llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.
A mitja tarda, per la rambla de Catalunya —el pis toca gairebé a la rambla de Catalunya— i la Gran Via vaig a la universitat —pati de la facultat de Dret. Trobo, d’entrada, el meu vell amic Salvador Eures i els condeixebles: Xavier Güell, Martí Esteve, Plaja, Albiol, Escursell, Gener, Rebull, etc. Ens saludem amb aquella sorollosa cordialitat de sempre, però a la mateixa distància de sempre: una distància que aparentment és molt curta i potser és llarguíssima. El pati és fred, nu, humit, amb la pedra de color de terra d’escudelles. Hi han passat milers i milers d’estudiants i sembla que no hi ha viscut mai ningú. Després vaig —les mans a la butxaca, un cigarret als llavis— a la biblioteca del Col·legi d’Advocats, a la Casa de l’Ardiaca, davant de la catedral. Els carrers, plens de gent, em semblen anodins i terriblement solitaris. La gent hi arrossega els peus entre el botzinejar espès dels autos. Les dones són, però, belles. Passen. Els aparadors són rutilants. No he sentit mai la necessitat d’aturar-me davant d’un aparador qualsevol. És estrany! La casa del Col·legi d’Advocats és fosca i solitària. El petit jardinet de l’entrada, mal il·luminat, és adorable. Us hi sentiu en una dolça pau. Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les estanteries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord —com la fressa de la mar—, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.
