Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix —una mica pansits. Em fan l’efecte de cosa tronada, d’objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena.

La lectura, en els diaris, de la situació europea fa literalment rodar el cap. Rússia es troba en ple caos. A Alemanya, les convulsions es succeeixen ininterrompudament. En aquest país, la situació social empitjora cada dia. Els actes de violència envaeixen el carrer. Es necessita realment un cert tupè per formar part d’algun sistema que s’atribueixi el monopoli de la creació d’aquest delirant cafarnaüm. És una pretensió realment ridícula.

A l’hora de l’aperitiu prenc un trist Amer Picon amb P. G.: un empleat bufó, galtainflat, ros, animat, una mica balou, optimista. Troba que tot va de primera i que si l’any passat les coses no anaren prou bé, aquest any tot irà com una seda. Trobo que el meu amic és magnífic. En el moment d’anar-me’n a casa, sento, només, una impressió depriment —com si hagués begut més aperitius dels que he pres.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.