M’ha semblat veure de lluny Tomàs Gallart, passant per davant del cine Catalunya. Anava de dol i portava guants negres. Es deu haver mort a la clínica —penso— la seva mare, que tenia un càncer al pit. Gallart caminava aclaparat, les espatlles corbades, pàl·lid. No goso anar-lo a emprendre, per simple comoditat. El meu egoisme, la meva covardia, són inenarrables.

Divago per Barcelona. Al carrer de Pelai trobo Narcís Corominas i Josep M. Pi i Sunyer, molt atrafegats. Són amics dels primers anys de carrera, de l’època dels «Caos» o sigui de la tertúlia que fèiem al pis de Salvador Eures —en aquell entresòl d’Universitat i València tan memorable. Em diuen que van corrents al Poblenou a contractar una mèdium per fer una sessió d’espiritisme. Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums del Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.

Obro —amb una certa angúnia— els calaixos de la taula de la meva habitació. Els trobo plens de papers vells, de retalls de diaris, de notes, de temptatives —de temptatives innombrables. Costa una mica de posar-se a estripar papers perquè la vanitat cega. Però quan hi sóc posat ho estriparia tot —fins la fe de baptisme si em caigués a les mans.

La Rambla abans de sopar. Les dones sota la llum viva. Fascinació palpitant. A tot arreu deu ésser fàcil de renunciar a les coses de l’esperit i a les obligacions normals —però tan fàcilment renunciables com en aquest clima dubto que hi hagi un ambient comparable.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.