M’agrada —a la tarda— de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! —per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!

Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya —bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra —sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.

Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones —tan pròximes— apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…

A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist —d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera, i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores —llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur —el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es dibolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…

A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:

—¿Vol creure, senyor Venanci, que la Gaceta de Madrid sembla escrita en gallec?

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.