Alexandre Plana em presenta a Marià Manent, poeta —poeta catòlic exactament, pel que he vist més tard. Parlem llargament. Em sembla un jove molt intel·ligent, d’una discreció perfecta, d’una impetuositat perfectament controlada, d’una ironia ben administrada. És un xicot de pis i d’oficina molt ordenat —una d’aquelles persones que sempre tenen la taula neta i les coses en el seu lloc precís i exacte. És natural, donats aquests peus forçats, que Manent visqui fascinat pels poetes anglesos neopagans —Shelley, Keats, etc.—, que visqueren somniant les adorables nueses de Grècia i d’Itàlia esteses al sol del Mediterrani.

Manent em demana el meu concurs pecuniari per editar els escrits d’un tal Giral, xicot de casa bona, que escrivia com un àngel. No li puc donar res, perquè la meva pobresa és absolutament inqüestionable.

Plou. Sento caure l’aigua de darrere els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja —si no plou massa— les ciutats es tornen de luxe, tenen un punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent; l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.