Divendres. — Enterrament de l’oncle Pepet Colomer —un oncle llunyà. Utilitzo el diminutiu patronímic, no pas per familiaritat, car a penes el coneixia; ho faig simplement perquè així era anomenat a casa. S’havia casat amb una tia de Mont-ras de la branca de l’àvia Marieta. Era un home alt, pàl·lid, macilent, apagat, metòdic, precís, que semblava enraonar amb temor, el tipus exacte de l’empleat mitjà. Sempre que l’havia vist m’havia fet l’efecte d’un convalescent de les bastonades que la vida li havia donat.
Quan arribo al pis (avinguda de la República Argentina) sento els plors de l’escala estant. Angoixa opressiva. L’àvia Marieta —que ha vingut per a l’enterrament— es desfà consolant tothom, tractant d’aguantar sobretot la tia Carolina, que està devastada.
Arriben els capellans. La psalmòdia vaga. Fa un matí esplèndid, radiant. S’organitza l’enterrament. La gent que saluda entre els tramvies, els cotxes i la gent que passa. El llarg viatge al Cementiri Vell, en el faetó de vidres. La detenció en el pas a nivell, perquè el tren de marina passi. El cementiri pansit, tan ben conservat: el paleta que encara no ha acabat el nínxol, les propines, el no saber què dir… Després, amb Quimet —un parent de l’oncle, d’ofici joier—, el seu fill i Bosch, el gendre de la casa, tornem al pis. L’àvia Marieta continua infatigable consolant tothom. L’oncle era la bondat mateixa; havia estat molt baquetejat.
Quan tornant de l’enterrament arribo a la universitat, em trobo que s’hi ha declarat la vaga. La guàrdia civil és a la porta: només s’hi pot entrar pel porticó mig tancat. Ningú no em sap donar raó de la causa de la vaga. Sospito que s’ha produït per la influència general. A la ciutat hi ha una enorme agitació obrera. Tothom afirma que es va a la vaga general. El sometent recluta i arma la gent d’una manera franca.
Els diaris porten la notícia de la mort de Jaume Brossa.1 A l’Ateneu, Plana em diu que, quan a Barcelona es produeix la més petita alarma, una de les primeres persones que la policia deté és Brossa. Sembla que té una fitxa incancel·lable. Quan avui s’han presentat per detenir-lo feia els últims badalls.
Abans de sopar vaig a l’Acadèmia Militar de les Drassanes a aprendre la instrucció. Sóc un excedent de cupo, amb el servei militar endarrerit per l’excepció que hom fa als estudiants. L’Acadèmia és al costat de la farmàcia militar. En passar la porta d’entrada se sent l’olor que irradien aquesta classe d’establiments. A l’altra banda hi ha les barraques de llibres vells de les Drassanes.
Dins d’un corredor llarg, mal il·luminat per unes bombetes elèctriques grogues, em trobo amb quaranta o cinquanta galifardeus pràcticament desconeguts, que mouen un cert xivarri. Un sergent passa llista i es fa una mica de calma. Ens posem un corretjam i unes cartutxeres sota l’americana i ens donen un màuser. Sortim, després, al carrer i fem la instrucció pels voltants de la Duana, sota dels arcs voltaics. A Barcelona hi ha tants badocs que, malgrat el fred i l’hora intempestiva, sempre tenim públic. Els dies de pluja o de mal temps —ha dit el sergent— ens quedarem a dins per tal d’aprendre els articles teòrics.
El cerrojo i la recámara… Hem hagut de comprar un manual. «¡Hay que aprender el manual!», diu sovint el sergent, nerviós i agitat. La descripció que el manual fa del fusell és, per a mi, inintel·ligible. Seria molt més eficaç una lliçó pràctica. La descripció d’una màquina és molt difícil d’entendre. Tot això, per a mi, és absolutament nou i molt singular.
Al vespre, a casa, llegeixo Aurora de Nietzsche. A través de la lectura de Nietzsche tinc la il·lusió de comprendre vagament la vida del món antic. Dic que tinc la il·lusió —és clar. Desgraciadament, no puc pas anar més enllà. Aquest efecte que em fa Nietzsche, no me l’ha pas produït cap altre escoliasta.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
- Aquest apèndix va ser inclòs al bloQG del 2008 pel fet curiós que Jaume Brossa morí el 1919 a Barcelona, el mateix lloc i any que naixia el poeta i dramaturg Joan Brossa. [↩]
Les porteres de Barcelona no arriben a posar mai, quan parlen amb la gent, una cara indiferent: no saben dissimular. Per més llarga que sigui la seva permanència en l’ofici, conserven, com el primer dia, la curiositat de la xafarderia pintada a la cara —el fascinador plaer de la xafarderia pintat a la cara.
Joan Climent m’acompanya a veure l’edifici. En el més petit detall es veu una direcció intel·ligent i un gust exquisit. Des del punt de vista espiritual, el seminari deu ésser, avui, la cosa més superior de Barcelona. Per a un estudiant de la universitat oficial com sóc jo, habituat a aquella sordidesa, l’aspecte extern —cortines, flors, llums, seients, taules, llibres, higiene…— sembla un somni. El to de la gent em fa l’efecte de la revelació d’un món del qual no podia ni imaginar l’existència.
