Montjuïc.

En els primers anys d’estudiant a Barcelona, superada a penes l’adolescència, vaig ésser molt aficionat a passejar per la muntanya de Montjuïc. Coneixia tots els carrers i carrerons del Poble-sec que moren en els flancs de la muntanya. El Poble-sec era una aglomeració humana com les que m’han dit que hi ha a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba estesa en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de maneta, tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys, amb uns grans ulls negres immòbils, vestida de drapets, escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l’aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d’una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre la vessant. En aquests hortets no s’hi veia mai ningú. El camí era pedregós, s’hi escampaven les runes de les demolicions urbanes, s’hi veien figueres de moro d’un verd polsós i agre. Però, acabada la faixa dels tristos hortets, s’entrava a l’erm de la muntanya. Apareixia, llavors, un gran panorama. Hom cercava una mica d’herba seca per seure, a l’ombra clara d’una figuera. L’olor de farigola, la de l’espígol, era intensa. El panorama, fascinador. La calma flotava sobre el soroll sord de Barcelona, deliciosa. Les llunyanies eren tan obsessionants que la seva presència lírica donava, per esponjament, més constància a l’immediat: el soroll del vent en els pins immediats, el tremolar de l’aire en l’ombra de la figuera, el lladruc d’un gos invisible i llunyà.

El castell es veia a la part alta. Com totes les fortaleses anacròniques que he pogut veure, Montjuïc em produïa una gran impressió romàntica. Em feia pensar en els cromos del vuitcentisme espanyol i en els fulletonistes francesos —dues coses que m’agradaren sempre. El castell i la terra pelada dels seus voltants formaven una estampa apaïsada. Sobre les llargues línies horitzontals dels glacis emergien arran de línia unes estructures de les quals no es veia més que la visera acovardida i recollida. M’imaginava el general Espartero —un cromo de caixa de llumins— posant la seva barba en forma de truita a la francesa sobre el parapet, per dirigir amb més comoditat el bombardeig de Barcelona de l’època de la Jamància. Es veia també una gran extensió de mar, amb els vapors negres i els velers —anant de la volta de fora o de la volta de terra— com joguines abandonades. I entre els dos propis genolls apareixia l’espectacle de la gran ciutat baixant, en declinació suau, de Collserola al port, amb els seus blancs rutilants i les taques gris tórtora, trèmules, de les pedres velles. Vista des de l’exterior, Barcelona és una ciutat blanca. Des de l’interior, és d’un gris lleugerament tocat de groc —de color de terra d’escudelles. Amb el sol, s’alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil·lar a ponent, a llevant, i que de vegades s’emportava en la llunyania…

 Pujava una mica més. He passat moltes hores entre les pedres de l’extremitat de migdia i ponent del castell. Des d’aquell punt, es veia el pla del Llobregat, vaporitzat sobre les muntanyes de Garraf, esponjat en una boirina transparent, tocada d’escorrialles blavenques, malva i perla. A primer terme, la vessant baixava ràpida i sobtada, coberta de garrigues. L’altura donava un aire fi, saturat de l’olor dels fonolls secs i de les argelagues florides. Se sentia el pas del vent —un xiulet agut i llunyà— per les antenes de la telegrafia. Les boles negres del semàfor del castell pujaven i baixaven de la seva torreta. El pla del Llobregat era com un mapa fantasiós obert de bat a bat. Es veia passar un tren entre els camps, un tren diminut, professoral i seriós. Arribava de molt lluny l’escopetada d’un caçador: es veia el nuvolet blanc de la pólvora i la seva dissolució en l’aire estàtic després d’un moment de deliciosa indecisió. En els flancs de la muntanya, les criatures feien volar els estels. La cua de draps rogencs penjava nerviosament; el fil dibuixava, en l’aire, una corba madura i plena. L’estel s’allunyava lentament i semblava arrossegar, per les garrigues, una penjarella de criatures. Les puntes dels xiprers del cementiri s’esgrogueïen tocades pel sol de ponent.

Amb el capvespre, iniciava el retorn, l’estómac ple d’àcids, la boca seca. Hom es creuava amb alguna parella equívoca o amb algun home que cercava un sopluig incert. El camí vorejava els glacis, i les siluetes lineals dels sentinelles quedaven esfumades en el cel greixós i rogenc. Dels horts, les ramioles de vent perdut us portaven un crit llunyà, el soroll agre de la ferralla d’una sínia. I, de sobte, en el cel de color de perla, la nota aguda de la corneta del castell, estrident, petulant, semblava que tancava el dia. El seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles.

Arribava a la carretera reial quan s’encenien els llums de Barcelona. S’encenien al principi de mica en mica, però de vegades s’encenien a raig —una llarga línia. Els petits llums del port, de colors moribunds, em tenien el cor robat. En moltes parts de la ciutat, més que punts de llum hi havia un aire lluminós, com una borrositat lumínica, que feia l’efecte de provenir de l’escampament d’una pluja invisible. Hi havia llums crispades, llums mòrbides, llums molt tristes, llums que es veia que tenien una alegria fictícia… i moltes classes de llums que floten incertes i foses per la meva memòria d’aquells dies morts.

Començava de caminar carretera avall amb un cansament enorme, les cames no em podien portar, sentia una opressió injustificada. Sovint els soldats de la ronda em cridaven l’alto i el crit erecte del soldat em desinflava el cor. El tenia a quatre passos i no veia més que ombres. Anava deixant enrere la silueta teatral del castell i, de sobte, arribaven a la meva oïda les notes d’un piano de maneta que no sé d’on venien. El ruixat de notes, que sempre semblava acostat, però era inabordable, em botia pel cap. Des d’aquell moment cada pas que feia era una persistent penetració en l’espès guirigall ciutadà. La confusió de gent, de llums i de sorolls em feia perdre, de moment, el món de vista. Sentia com si el cos se’m tornés de goma. Els ulls em feien pampallugues i veia, en la claror d’un aire blanc, caure dels balcons les gotes de la misèria. Arribava al Paral·lel amb el front ple de gotes de suor, les mans fredes i seques. Enfilava el carrer Nou a poc a poc. En els vidres dels aparadors veia la meva cara pàl·lida i afinada. Caminava lentament de por que la goma del cos no em fes fer un bot fins al balcó d’alguna pensió d’artistes ridícules i oxigenades.

La tràgica mort del meu amic Ramon, ciutadà de la falda nord de la muntanya de Montjuïc —la que toca al Poblesec—, m’ha emplenat de tristesa i m’ha recordat aquella època de la meva vida. Ramon, el mort, tenia un petit parc d’atraccions esgavellat format per un carrousel i una barraca de pim-pam-pum. A l’estiu el parc funcionava i a l’hivern la potència màgica de transformació del propietari convertia el parc en un saló de ball de tarda.

Tot el tinglado ocupava el fons ombrívol d’un hort d’un dels carrers del Poble-sec que s’enfilen a la muntanya. Per arribar-hi s’havia de travessar tot el suburbi cridaner i esqueixat.

Ramon era un amic del diumenge. A l’hivern, en aquella època, havent dinat, anava gairebé cada festa al suburbi. Després de sis dies d’engavanyament universitari, quedàvem, per unes hores, descarregats de consciència: era la pura evasió. A aquella hora es formaven sobre el Poble-sec unes grans taques de silenci assolellat i tebi, perfumat de l’olor, entre dolça i àcida, de les taronges passades. Aquella gran calma immòbil era clapejada de la cridòria llunyana de la mainada que d’un carrer de vegades venia i de la remor sorda de les tavernes, plenes de la sonsònia de les guitarres. Tot passant es veia el tocador al costat d’una taula de marbre, torçat, una cama plegada sobre l’altra, ensenyant el mitjó vermell, el cigarret darrere l’orella, amb un rínxol de cabells, caragolats com una neula sobre el front, rodejat d’una determinada quantitat de boques mig obertes, molles, àvides.

Recordo, com si fos ara, la veu de xantre d’un cec vell amb barba, molt alt, que anava pel Poble-sec cantant la cançó del naufragi del Valbanera. Els veïns sortien als balcons per sentir-lo: les dones en faldilles de sota; els homes, amb la bata groguenca del magatzem. Quan el cec passava per davant de les tavernes trepitjava les closques de cacauets, i, com que aquella fressa no li devia agradar, saltava com un ocellot pesat, per passar ràpid. A les portes de les tavernes hi havia sempre algun obrer jove, figura obliqua, amb el vestit blau planxat, la gorra de gran visera una mica de cantó, una punta de cigarret als llavis, un clavell a l’orella, indiferent, silenciós, amb una mica de crueltat de gall als llavis. També hi havia braçades de noies castellanes i aragoneses, amb un color de poma rosada nacre a la cara, els cabells negres planxats, mullats i ondulats. Aquestes noies de vegades donaven empentes als soldats petits, xafats i xatos, que menjaven peles de taronja i cloves de cacauets.

Es trobaven molts esguerrats, mutilats i paralítics i pobres, i en certs llocs feien una mena de barricada amb les crosses, els ossos torçats, les cames de fusta, els bastons i els altres instruments de treball d’aquests desgraciats.

Després de travessar el suburbi, prenia la carretera del castell. Donava una volta pel corriol que segueix els glacis, m’asseia una estona a contemplar el cel —el cel de Barcelona a l’hivern, que és tan bell, sobretot els dies de vent: cel de nuvolades blanques, fugitives sobre blaus tendres, verds rentats, vapors afinats de carmí— i després a l’hora baixa, amb un bri de farigola als llavis, les mans a la butxaca, el cor i el pensament dispersos en la vaguetat, passant pel camí del primitiu parc —on hi havia, enmig d’una fronda, un edifici municipal afectat— arribava al farbalà de la muntanya, i sovint entrava a donar una mirada en el ball de la tarda del pobre Ramon.

Hi entrava amb una certa prevenció, perquè l’aire interior, molt espès, feia girar la cara, i la llum era incerta. Quan els ulls s’hi acostumaven, es veia al centre del míser envelat un quiosc format per quatre estaques que mantenien una plataforma rodejada d’una tela metàl·lica de galliner. Dintre d’aquella gàbia posada en aquell mar de fum i de pols hi havia tres músics una mica boirosos arrapats als seus instruments com si fossin els seus salvavides. La llum del gas treia del metall daurat d’un fiscorn un reflex somort d’una modesta melancolia. En el fons es veien, a dins d’una atmosfera de teló de fons capvespral, els cavallets enfundats. Entre aquell grandiós embalum i la tela de l’envelat del ball hi havia com una gran esquerda que deixava veure la nit estrellada.

Quan els músics no sonaven hi havia a l’envelat una remor espessa. De vegades, entre aquell formigueig en forma d’argolla, de color xocolata a l’espanyola amb el rosat incert de les cares, es disparava el xisclet d’alguna noia, com si li hagués fugit una molla. Les criatures jugaven a cuit entre les cames dels balladors i de vegades en rodaven tres o quatre, com una bola, per terra. Sempre hi havia asseguda a les cadires alguna mare que donava el pit al fill. El color desfet, afinat, treballat, ple de filigranes d’aquestes mares, en aquella llum, em feia pensar, no sé per què, en la pintura de Sisley.

Ramon portava sempre una canya a la mà amb la qual graduava els becs de gas i els treia el moc. S’escorria com una anguila, era a tot arreu, cridava amb els músics, vigilava la taquilla, aclaria dubtes, feia circular l’embús de gent que hi havia a la porta, foragitava mals pagadors i bronquistes.

La música, més que sonar, de vegades gemegava, de vegades bramava. Era una música biològica, pures explosions pulmonars, que arribava al fons de les vísceres. Quan s’arrencava, es formava a l’entorn de la gàbia una argolla humana, grossa, multicolor, galimatiàsica, canviant, en ebullició. Els dies de gran festa sorgia per sobre del cap de la gent el plomall del casc de llauna d’algun soldat, el casc dels hússars flotant sobre les polques i les masurques que tocaven.

Els llums de gas, amb la pols, enrogien, el baf era una cosa granulada i l’aire es poblava de petits granets de pus grisenc.

Ramon era un home petit, sec, calb, amb unes celles peludes i amples. Portava coll planxat de goma i punys rodons de cel·luloide; tenia una veu greu i reposada, de còmic retirat. Es veia que la il·lusió d’aquell home hauria estat la d’ésser un mig artista, perquè es deixava créixer l’ungla del dit petit, deia les coses a la babalà i tenia certes caigudes en el dandisme: portava, per exemple, una armilla de fantasia de color gris tórtora pàl·lid i un bastonet de canya nuada. Tot aquest corrent de la vida espiritual de Ramon desembocava en la seva passió per anar a pescar amb canya a l’escullera, cosa que l’encantava, malgrat ésser un pescador de tres al quarto.

Ramon era una pelleringa humana que solia amagar, darrere d’una aparença decent, la seva enorme ganduleria. En el fons era el que en diuen els bons escriptors un incomprès. Tot el que era excepcional li interessava. Allò, per exemple, de tenir una ocupació —la del ball— el dia que tothom fa festa, trobava que era la demostració de la seva superioritat.

Ramon vivia en els cavallets. A la baldufa, hi tenia la cuina. En el ventre d’un dels cavalls de cartó d’aquells que pugen i baixen, hi tenia el rebost. Penjava la roba a les trompetes de les nimfes de l’orgue de vent. A la cadira portàtil engarlandada de roses —aquesta cadira que usen en els cavallets les mares de les criatures— hi rebia la gent. En aquella mena de sot circular que hi ha entre l’arbre central i la baluerna circular que gira, hi tenia quatre caixes petites i miserables, pintades de marró, amb quatre sabates velles, unes robes destenyides i unes canyes de pescar petulants i llargues. Quan passava per la Barceloneta amb aquestes canyes, es pensava fer un efecte considerable.

El més original era el dormitori. Ramon es colgava a dins de la manxa de l’orgue dels cavallets. La manxa estava unida al carrousel per un engranatge i una politja. Quan els cavallets voltaven, la manxa s’inflava i desinflava. Quan era plena de vent, la manxa tenia la forma de piràmide truncada, era una mena de boca de granota amb una ànima de ferro recoberta de cuiro que es plegava en desinflar-se. La manxa corria horitzontalment a la part del darrere del fris de nimfes i ballarines que tenien una daurada trompeta de cartó a la boca i unes galtes inflades que simulaven bufar quan sonava l’orgue nasal.

Recordo que un dia vaig fer veure a Ramon el perill que representava dormir a dintre d’aquell cau.

—Un dia els cavallets, sense saber com, es posaran a rodar, la manxa es comprimirà i morireu fet una truita. Sort, però —vaig afegir rient—, que mentre aneu quedant planxat com uns pantalons sonaran totes les trompetes destrempades de les nimfes, i les ballarines alçaran la cama.

—No deixarà d’ésser una mort agradable… —respongué ell amb la vanitat infantívola que tenen els artistes quan se’ls parla de les seves rareses i excentricitats, gratant-se amb la llarga ungla groga del dit petit les arrugues del front i l’espessor bosquetana de les celles.

Quan he sabut la mort de Ramon he anat al parc d’atraccions. He entrat a l’hort. No hi havia ànima vivent. La barraca de pim-pam-pum era tancada i el carrousel enfundat. Ja me n’anava quan he vist venir una dona amb un sac de papers a l’esquena i una taronja a la mà.

—Ahir el varen enterrar —ha dit la dona—. El varen treure mort de la manxa…

—¿I de què ha mort?

—Ningú no ho sap. Abans-d’ahir encara va anar a l’escullera amb les canyes i avui ja fa malves.

—¿Vostè és del barri? —he preguntat a la dona.

—Sí, ¿per què? Vostè deu ésser policia, veritat?

—¿No varen sentir els veïns el soroll de les trompetes dels cavallets la nit que va morir?

—Em sembla que he sentit dir alguna cosa d’això… ¿Que és policia vostè?

Petita pausa. Després:

—¿Tenia enemics el senyor Ramon?

—Jo no ho sé, però qui sap!…

—Potser algú de l’escullera, ¿no us sembla? —he dit jo per dir quelcom.

—Era un bon home, un fracassat… —ha dit la dona amb incoherència—. Figuri’s que en els baguls no se li ha trobat ni un tros de paper…

—Vós colliu papers pel carrer, ¿no fa? —he dit sense alçar el cap.

—Sí senyor, ¿per què?

Una altra petita pausa. Amb el meu bastó de nusos prim remoc un xic de terra i amb la virolla faig saltar una petita pedra blanca i neta.

—¿I a l’enterrament hi havia molta gent? —he fet, distret. La dona m’ha mirat, se li han deslligat les faccions, no s’ha pogut tenir el riure i després ha començat a pelar la taronja. He mirat la dona una mica perplex. M’he adonat que he fet una planxa. Quina pregunta més estranya! Pensava en el darrer enterrament de què m’han parlat, que fou molt concorregut. Li he dit:

—Dispensi; i que aprofiti.

—Gràcies! —ha dit la dona sense aixecar els ulls de la taronja.

Després he sortit al carrer, ara un pas, ara un altre.

A la biblioteca he fet una bona amistat amb Alexandre Plana. No passa dia que no l’hi trobi —una hora o l’altra. És un home que tracta de posar, en l’amistat, un sentit paternal. Li agrada d’orientar, d’aconsellar, de servir. De vegades es queda, un moment, embadalit, mirant-me. No sé pas què ha vist, en mi; potser la meva joventut exacerbada. Com Josep Maria Junoy —a qui Plana m’ha presentat—, és un degustador (sospito) de virginitats literàries. A mi m’agrada de tractar persones de més anys que jo; a Plana, persones més joves que les dels seus anys. Fatalment hem d’ésser com tap i carabassa.

És un home alt, molt alt —tan alt que fa l’efecte que siun dia mirés a terra tindria vertigen. Té una cosa hieràtica, parsimoniosa, lenta, en tota la seva persona. És un estàtic. Això no és pas degut a cap determinació deliberada: és degut a la seva alçada. És tan llarg que sembla fer-se una mica de nosa. Sempre hi ha una part del seu cos que no sap on posar —i ha d’anar amb compte a no empassegar. Per això mira sempre endavant… Té la cara lleugerament picada de verola. Els seus ulls, d’un blau-grisenc, més que ulls de somniador, són els d’un home una mica cansat de somniar.

De vegades em sembla que té alguna cosa d’oriental. És un estàtic, un contemplatiu, me’l puc figurar sense el bastó i el barret llonguet que porta, que li donen un aire tan occidental. El puc imaginar com va vestit Tagore, amb una túnica fins als peus, una cabellera llarga, un color groc-iodat a la cara, unes sandàlies, les butxaques plenes d’ocells i de papallones, mirant el mar a través d’un tel de melancolia extasiada…

La cultura de Plana és occidentalíssima. És un devorador de la revista del gran món intel·lectual: La Nouvelle Revue Française. Té el gran defecte que vaig notant en totes les persones que llegeixen massa seriosament aquesta revista: el defecte de confondre les coses secundàries amb les coses principals. Però tot això no vol pas dir que la seva complexió interior no sigui oriental. Té una dolçor de sage, una paciència de savi, el do de l’amistat, una bondat i una comprensió inesgotables. Que n’heu d’ésser d’amic de Plana perquè no us prengui seriosament! ¿Voleu sentir una superioritat, una morbosa superioritat? Aneu a explicar-li, sense conèixer-lo íntimament, la vostra obra. Tireu endavant sense por, parleu, no tingueu cap cortina per a l’interlocutor… Plana us escoltarà, us escoltarà, us escoltarà interminablement, fins on sigui necessari. Els seus silencis són obstinats, persistents, radicals, definitius. Davant de la seva amable passivitat, us podreu creure amb el dret de dir:

—Aquest home em dóna la raó… O bé:

—Jo sé tantes coses o més que aquest home…

Podreu dir-vos tot el que voldreu. Com més coses agradables us atribuireu, més sincerament feliç es sentirà Alexandre Plana. Parleu-vos, enciseu-vos, meravelleu-vos de vós mateix i de la vostra obra. Plana us ajudarà. És fet per ajudar-vos, perquè estigueu content, perquè estimeu les vostres petites ingenuïtats. En aquest sentit, la seva funció és d’una qualitat que no té preu, imponderable.

Ara, si jo hagués de dir què hi ha en el fons d’aquesta recalcitrant, embadalida, oriental admiració, no sabria pas per on començar. De vegades em sembla que és pura candidesa; altres vegades hi veig un punt de mandra. Fa l’efecte que l’aquiescència de Plana, que la seva tendència a fer que sí amb el cap, respon a una mena de mandra profunda que el priva de formular cap judici de l’ordre que sigui —formulació que sempre seria perillosa per al bon manteniment del quietisme contemplatiu i encisat.

En aquest sentit, Plana és un pur misteri —un home impossible de veure clar. Superficialment judicat, tothom el veu amb la claror de les coses simples; com més el tracto, més escàpol se’m fa. Aquest joc que em suscita m’ha fet un gran bé perquè ha posat una mica de parsimònia a les meves síntesis abruptes i sumàries. Ell mateix, potser, em donarà el camí per esbrinar el misteri. Seguidament em diu que la seva més gran il·lusió seria tenir una casa a l’Empordà, vora mar, per viure-hi plegats i fer-hi una vida tranquil·la, de sage. Jo hi hauria de fer com aquell que pesca amb canya i badar, amb el nas a l’aire; Plana, sota d’un pi, podria seguir, amb els ulls somniats, el vol dels ocells per l’espai. Jo li hauria de respectar els seus silencis obstinats —aquest seria el tracte— i ell les meves evasions en el camp de la temperatura vital. D’aquesta manera —segons ell— moriríem com haurem viscut: tocant de peus a terra i amb el cap voleiadís i irisat. Si aquesta convivència no arribés a donar l’escletxa del misteri, no sabria pas quin altre procediment utilitzar.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.