La meva generació.¹

Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. L’altra —el meu curs de la universitat— a penes m’interessa.

Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo, perquè estic segur que hi ha, dispers, un grup de persones —totalment desconegudes, impossibles de localitzar—, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.

És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. ¿Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. ¿De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? ¿Per què parlen d’aquesta manera? ¿Qui els fa parlar així?

He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

1. Aquesta entrada acumula les que en edicions anteriors corresponen als dies 6 i 7 de febrer. [↩]