Dissabte. — Universitat Industrial de la Mancomunitat. Seminari de Filosofia. Lliçó d’Eugeni d’Ors sobre Cournot. Com a conferenciant a la francesa, Xènius arriba a la voluptuositat. És magnífic. Sospito que feia molts anys que no s’havia parlat el català amb aquesta correcció, aquesta ambició i aquesta netedat.

Joan Climent m’acompanya a veure l’edifici. En el més petit detall es veu una direcció intel·ligent i un gust exquisit. Des del punt de vista espiritual, el seminari deu ésser, avui, la cosa més superior de Barcelona. Per a un estudiant de la universitat oficial com sóc jo, habituat a aquella sordidesa, l’aspecte extern —cortines, flors, llums, seients, taules, llibres, higiene…— sembla un somni. El to de la gent em fa l’efecte de la revelació d’un món del qual no podia ni imaginar l’existència.

En acomiadar-se, Climent em dóna a llegir el llibre de Joubert. L’obro, al tramvia. Llegeixo: «La simplicitat no ha corromput mai el gust»…

En arribar a casa, continuo la lectura de Joubert. La trobo infinitament agradable. Joubert és un home molt enraonat, sense fel ni pedanteria, d’un gust admirable. Com a escriptor és literalment inconcebible, en aquestes latituds. Ací els mestres es tornen pedants i els deixebles, anàrquics.

En virtut d’un moviment gairebé inconscient tracto d’establir un paral·lel entre el llibre de Joubert i una lectura que he fet recentment: el Momentum Catastrophicum de Baroja. Malgrat que Baroja és un dels escriptors del país més europeus i d’una mentalitat menys indígena, fou, durant la darrera guerra, germanòfil. Ara, no podent escriure als diaris, ni enlloc, dóna un llibre cada dos o tres mesos —un comentari de l’actualitat. És el deliri en marxa, triomfal. Tota la misantropia de Baroja, la truculència, el pintoresc més desfrenat, s’hi donen lliure curs. És subversiu, amarg, atuïdor com una garrotada, estrident, improvisat, cínic, irrespectuós, sentimental, confús, biliós, caòtic, sordament irònic, catastròfic… Enmig d’aquesta sarabanda, apareix de vegades una gran i magnífica observació real —que no és mai, però, prou forta, malgrat la seva grandària, per corregir la intempestivitat general. Quan aquestes coses s’aboquen pel broc gros, perden qualitat, no es poden prendre seriosament, la violència es dissol per excés. Així, el pamflet de Baroja acaba fent l’efecte d’un rampell de pare de família bonari que s’ha enrabiat per alguna cosa vaga i sense importància.

No conec pas França. El llibre de Joubert és un llibre inconcebible sense l’existència d’una societat. El llibre de Baroja no està lligat amb res: com a màxim, amb la roda desconnectada d’una segregació literària, d’un joc verbal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.