Diumenge. — Fins ahir, dissabte, continuaren els aldarulls universitaris. L’agitació obrera creix. La gent està pendent del que passarà demà, dilluns. Hi ha la por, molt generalitzada, que Barcelona podria quedar sense llum, ni força, d’un moment a l’altre.

Passada una part de la tarda amb Salvador Eures, al seu pis del carrer de la Universitat. Des dels temps ja llunyans del «Caos» que escriu unes llibretes —un dietari, segons tinc entès, molt intel·lectual. El pis està igual: fosc i una mica ple de pols. Els seus ídols resten intactes: Nietzsche i Wagner. En realitat, Eures és un conservador confusionat per Nietzsche. Continua mantenint una fòbia activa contra la democràcia. Les declaracions alemanyes sobre la superioritat vital i contra la moral dels esclaus l’encanten.

Les llibretes, que Eures em llegeix a trossos, tenen una nota molt característica: l’obsessió de les dones. El gavadal de notes contra les dones és innombrable. «Sóc feminòfob! —em diu Eures, i la paraula em fa gràcia—, però això no vol pas dir que sigui un efeminat…».

«Per a l’única funció digna de la dona, per a la més essencial que realitza —escriu a la llibreta—, es fa indispensable una missa purificadora». Trobo que el to és revoltant i passablement sinistre. En un altre lloc escriu: «Si en una relació amorosa l’home adopta la reserva que sol adoptar habitualment la dona —car, si l’home es clareja, la dona es reserva—, llavors és la dona la que amb el més fred atreviment dóna a la publicitat els termes de la relació». Penso: ¿i què?

Però aquestes qüestions d’estratègia sentimental ¿tenen tanta importància com Eures creu? Crec que el problema és un altre. Li recordo l’anècdota Wagner-Nietzsche.

Wagner a Nietzsche: «Tingueu dones, Herr Nietzsche, tingueu dones!».

Nietzsche: «¿Com és possible tenir dones?».

Wagner: «Robeu-les! Rapteu-les! Salteu per sobre de tots els obstacles!…».

Potser Eures pateix de l’error, com molts altres xicots d’educació dita seriosa i acurada, de creure que l’home és més un animal racional que un animal sensual.

L’àvia Marieta és encara ací; però, segons diu, no hi està pas gaire bé. Treta del carrer Estret i privada de poder anar cada dia al mas amb el cistellet, es troba desplaçada.

—A Barcelona —em diu—, quanta gent no hi ha! Pel meu gust n’hi ha massa. Quan jo era criatura, cinquanta o més anys enrere, ens pensàvem que Barcelona era una gran ciutat. Era ben poca cosa al costat de la d’ara. A més, tot és tan diferent del meu temps! Quan vivíem al pla de Palacio tothom feia carn d’olla cada dia. Ara he vist que a penes ningú en fa. I quantes lleteries no es veuen pels carrers! En el meu temps, la llet només la prenien els malalts…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.