Divendres. — Alexandre Plana m’aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix L’Écornifleur de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. ¿Què vol dir? ¿Es pot traduir «L’Écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar… Traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per conèixer una mica la pròpia llengua.

A l’Ateneu he conegut Miquel Ferrà, que em sembla una persona boníssima. És poeta i bibliotecari a l’Hospital Clínic. Li tenia una mica de mania perquè quan fou bibliotecari a la universitat no em serví mai cap llibre dels que jo li demanava. Al cap de poca estona d’haver-li entregat la papereta em venia a trobar amb un llibre a la mà. Em deia:

—Per passar l’estona li deurà ésser igual aquesta novel·la de Pérez Galdós… ¿No li sembla?

Jo feia una cara d’astorament i ell em dedicava un petit somriure. Avui m’ha dit:

—A la biblioteca de la universitat hi ha llibres molt bons. Vostè me’n demanà alguns. Sempre el veia amb el catàleg als dits. No els hi vaig pas servir. En aquest punt tinc el mateix criteri que el senyor Aguiló. Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?

Ferrà és un home net, polit, actiu. Té el nas una mica a la murciana, d’hospiciano, un nas de crani de la cultura d’El Argar. El que m’agrada sobretot d’ell és la seva independència de criteri —malgrat ésser mallorquí.

Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci —el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res. És com una llosa de plom, pesadíssima.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.