Diumenge. — Carnaval.

Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat —una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima—, s’ha llogat a una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.

Amb el meu germà anem a viure a una dispesa del carrer de Pelai, núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.

Tarda de carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix —encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà, a La Revista, una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.

A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.