L’agitació obrera torna a abrivar-se. Tothom afirma que els conflictes que hi ha en porta tindran unes proporcions mai vistes. A través dels diaris és impossible de saber exactament el que es discuteix. La informació és confusa, difusa i controlada. L’obscuritat és total. Molts tramvies són accionats ja per soldats. A les gabelles, la gent fa provisió d’espelmes. És trist que en aquest país, per remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.

Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigat d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

La llei de la història és la tendència de l’home a l’oblit. Si aquesta tendència a la fatiga de la memòria no fos tan acusada, seria impossible d’imaginar l’aparició intermitent d’aventurers de gran volum, del que s’anomena els personatges històrics. Els historiadors ens volen fer creure que la història tendeix a la grandesa. La que hem viscut i la que vivim, no; més aviat haurà estat al contrari.

Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.