Inici de la primavera. Biblioteca.

Tot traduint Renard penso que és més important dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no. La curiositat és superficialment agradable, però deixa una certa buidor amarga per dintre. Un ofici és monòton i pesat, però té moments d’una voluptuositat fascinadora que compensa la monotonia.

Un home equilibrat deu ésser aquell que mirat d’un cantó presenta unes qualitats i, mirat del cantó oposat, uns defectes.

De tots els anuncis que he vist a Barcelona —i n’hi ha de bonics— el que per la seva vaguetat m’ha impressionat més és aquest: «Primeras Comuniones — de 6 a 8». Un altre anunci magnífic: «El Considerado». Quin perfum que té de barcelonisme!

En el Journal d’un poète d’Alfred de Vigny, hi ha una frase en cursiva. Aquesta: L’espérance est la plus grande de nos folies. És una frase d’una aparença terrible i que, malgrat tot, potser és plausible i molt posada al nivell de la vida. Si hom pot arribar a viure al marge del que Vigny anomena la més gran follia, qualsevol cosa d’agradable que us pervingui, per més petita que sigui, us enlluernarà de felicitat. Als que, per contra, viuen en les al·lucinacions de l’esperança, tot el que els arribi, per més fascinador que sigui, els semblarà una poca cosa, una miserable petitesa ridícula. Viure en l’esperança és viure en el desencant continuat i sense remei.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.