Arxiu per a abril 2019

« Entrades anteriors
Entrades següents »

24 d’abril 1919

dimecres 24 abril 2019

Com cada any per aquest temps, comença ara l’obsessionant angoixa dels exàmens. Falten una mica més de vint dies perquè comencin.

No hi ha més remei. S’ha d’empollar. (Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil.) Em llevo de bon matí i em saturo de cafè. L’assignatura de don Magí Fàbregues —Procedimientos Judiciales— em fa una por terrible. N’estic gairebé peix. De vegades, a la nit, em desperto excitat pensant que em preguntaran una cosa concreta i determinada i que em consta absolutament que no sé. Somniar que hom s’examina és de les coses més tristes i tronades que en aquest món es poden fer.

Dic a Climent que d’ara endavant em serà difícil assistir als Estudis Normals amb l’assiduïtat d’abans i que probablement espaiaré les meves anades a l’Ateneu.

—No hi fa res —em diu—. Acabeu la carrera. No s’hi perd mai res…

 

Per curiositat entro al Cafè Gravina per tal de veure si la proximitat dels exàmens ha provocat alguna modificació en l’estructura humana de l’establiment. No hi observo pas, però, cap diferència. La mateixa animació de sempre, la concurrència de cada dia.

—Dos rals, van… —sento que diu el crupier. I de seguida:

—La pesseta juga un ral, entesos!…

 

Quan parlem del bé o del mal (abstractes) ens referim (suposo) al plaer o al dolor (concrets).

 

Si la terra és per als forts, el cel deu ésser per als febles.

 

El peu forçat implícit en la concepció orsiana de clàssics i romàntics és útil per valorar obres i persones del passat; és inservible per fer el mateix amb els vivents. Nosaltres pretenem un classicisme! —diu Xènius. Molt bé. Però voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho. Potser ésser un clàssic, com ésser un romàntic, són coses temperamentals i intuïtives. En certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser. Molière em sembla molt més clàssic que Racine. Car no voler ésser clàssic, no acceptar el cànon del classicisme imperant en cada moment, no vol pas dir, necessàriament, ésser romàntic. Molière és un realista formidable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de lectures, literatura, moral, universitat | 1 comentari »

23 d’abril 1919

dimarts 23 abril 2019

 

Estudis Normals.

La majoria dels alumnes van de bona fe. A més, jo, personalment, hi he après moltíssim. Però els que podríem anomenar les «figures» d’aquests cursos donen molt mal exemple. L’entredevorament és general i continuat, i arriba a tenir una cosa pueril —és dir, arriba a semblar una activitat gratuïta. Gairebé totes aquestes figures són, darrere la cortina, contràries a l’Ors. Ha d’ésser curiós, per a aquest home, sentir-se rodejat de tanta cordialitat fictícia i de tant d’odi real i tangible.

Com més petites són les coses, més susceptibles són de convertir-se en nius d’intrigues. Perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada, que no convisqui.

Després de la lliçó d’Història de l’Art, don Joaquim Folch m’encarrega un treball sobre les influències artístiques coetànies de sant Francesc. Al cafè, dic a Gassol que l’encàrrec de Folch m’ha agradat moltíssim. En sentir el nom de Folch, Gassol es crispa estranyament i violentament.

—¿Folch, heu dit? —fa, energumènic—. No me’n parleu!… És un bandarra!…

—Bé. ¿Però tindríeu l’amabilitat de dir-me’n el perquè? Per tota resposta, s’alça de la taula i abandona, agitat, el cafè.

Aquestes escenes —sospito— només són possibles perquè la promiscuïtat, en aquest país, és excessiva.

 

Amb Climent i Martínez Ferrando projectem dues excursions: una a Mallorca i l’altra a l’Empordà. Ferrando coneix Girona. Hi ha exercit de bibliotecari. A les novel·les d’Anatole France hi ha sempre l’arxivista departamental. El meu amic ha tingut aquest càrrec a Girona. Quin càrrec més bonic! De Girona, en conserva una gran impressió. Això em torna a l’obsessió d’aquella ciutat, que fa tants anys que persisteix.

A l’acabament de la conversa, amb la seva veu gairebé imperceptible que la tendència a portar-se el mocador a la boca fa encara més feble, Ferrando em diu que la senyora C., quan baixa a l’estació a esperar el seu marit, el rep amb un sorollós petó; quan l’arribada es produeix al pis i no hi ha ningú al davant, la senyora es limita a dir: hola! —sense allargar la mà tan solament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de lectures, literatura, moral, societat, universitat | 5 comentaris »

22 d’abril 1919

dilluns 22 abril 2019

Retorn a Barcelona.

 

 

 

A Flaçà prenem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.

 

La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la biblioteca. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual. La biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes donen una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.

 

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, família, societat | 1 comentari »

21 d’abril 1919

diumenge 21 abril 2019

Dilluns de Pasqua. — Es celebra, com cada any, l’aplec al santuari de Sant Sebastià i la processó de les cuques. Des de la creu de terme, hom beneeix els camps, i les cuques —els paràsits i els insectes de les plantes— queden, si no mortes, considerablement esmorteïdes. És bonic. Durant segles i segles, l’únic insecticida ha estat aquest. Els esperits forts —a l’Empordà n’hi ha molts— diuen: és grotesc. No. Grotesc, no. És admirablement ben intencionat. La llàstima és que l’eficàcia fos tan petita.

Entro un moment a la capella: el minúscul sant Sebastià, vestit amb la casaca blava i els pantalons vermells, l’espasa a la cintura, els cabells al vent sota el tricorni, és molt elegant i esvelt.

Una rosquilla, una mica agra, que menjo em produeix a l’estómac una molèstia somorta que em dóna un mal humor persistent.

Al cafè, Lluís Medir, que llegeix el diari, el llença sobtadament sobre la taula amb un gest d’impaciència i diu:

—El món és una olla…

—És clar que ho és! —diu Frigola amb una rialleta freda—. ¿I doncs què us pensàveu? Si no us haguéssiu fet, prèviament, tantes il·lusions, hauríeu pogut acabar de llegir les bestieses del diari com si res.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de religió, societat | 1 comentari »

19 d’abril 1919

divendres 19 abril 2019

Dissabte Sant. — L’esterilitat d’aquests dies ha estat completa. He provat d’escriure alguna cosa… He tornat a donar voltes als papers i a la figura de Josep Ferrer… He tractat de llegir alguna cosa difícil… Res a fer. Res no ha guixat. L’esterilitat deprimeix, perquè us porta a preguntar-vos si no sou un perfecte imbècil.

 

Tertúlia al Centre Fraternal, amb els amics.

Enric Frigola afirma que, segons els anglesos, una de les més importants finalitats de la intel·ligència és fer que els homes tinguin una certa amenitat i siguin divertits.

—¿Què vol dir: un home divertit? —pregunta Coromina.

—Vol dir —respon Frigola— un home que té el sentit de l’humor.

—¿Es pot entendre que un home irònic pugui ésser tingut per un home divertit? —pregunto jo.

—Depèn dels límits —diu Frigola—. La ironia no pot ultrapassar uns determinats límits.

—¿Quins límits?

—Posem Dickens.

—¿S’entén que ésser divertit implica l’abandó del sentit del ridícul? —pregunta Coromina.

—¿Considereu que Napoleó tingué el sentit del ridícul?  —pregunta Frigola—. ¿Dato i Romanones tenen el sentit del ridícul? No hi ha ningú al món que en circumstàncies determinades faci cas, concedeixi la menor importància al sentit del ridícul. Al llit, davant d’una dona, ¿a on és el sentit del ridícul? Mantenir per sistema, permanentment, el sentit del ridícul com una cosa sagrada i intocable és un símptoma de mediocritat, la mediocritat mateixa —és la negació total del sentit de l’humor.

Tothom queda una mica parat davant de la sobtada efervescència de Frigola, habitualment incapaç de la menor efervescència. En constatar la cara astorada que posem, es replega sobre si mateix i fa una confessió amb un aire tímid. Diu:

—Jo puc dir tot això perquè el sentit del ridícul m’ha fet perdre la vida…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de moral, societat | 1 comentari »

« Entrades anteriors
Entrades següents »