Universitat, Ateneu, instrucció militar sota dels arcs voltaics dels voltants de la Duana. Sempre el mateix. Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents —però és com si no existís. Com si no existís, evidentment —però suficientment forta per evitar que pugui prendre res seriosament.
Xavier Güell. El meu amic Güell no acaba mai de perdre l’aire del rendista il·lustrat, del rendista preciosista, del rendista subscriptor del Vogue. Els seus dibuixos decadents són d’una decadència de pa sucat amb oli.
Al carrer d’Aribau trobo Salvi Balmanya, de la Bisbal. Dos vermuts amb olives. Aires del meu país: salut, tranquil·litat, barroeria, ara va bé… Quin xivarri fem els empordanesos! Quina manera sorollosa de parlar, tan gratuïta! A Balmanya el molesta visiblement que li parli de Joan B. Coromina, perquè parla i gesticula com ell.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
