Dijous Sant. — Trobo Hermós, mudat com un senyor. Continua a Calella, amb la família Barris, però se’n vol anar. Troba que l’hivern ha estat llarguíssim. Troba que la vida a Palafrugell és d’un avorriment desesperant. Voldria viure, solitari, vora mar. Amb un bot, quatre cordelles, un volantí i una potera seria feliç. Navegaria —em diu— amb el car a la falca. Després afegeix:
—Ara haig de jugar al tresillo amb la mamà Rosa, menjo pollastre cada dia, m’haig de posar sabates per anar a visitar el Monument. No puc més…
He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també un joguet fet amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri descomunal, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.
¿Quin origen té aquest esdeveniment? ¿És una venjança per la mort de Nostre Senyor, una venjança teòrica però de sentit claríssim? ¿És una reminiscència d’un pogrom evitat per desviació —i realitzat només simbòlicament?
Aquesta tarda he constatat que hi havia moltes menys criatures a matar jueus que en el meu temps. En aquella època hi havia totes les criatures del poble de casa bona. Avui hi havia les més estripades: hom els deu haver donat un tall de pa i xocolata perquè vinguessin a matar els jueus. D’aquesta manera, la tradició s’haurà mantingut un any més.
Em produeix una gran satisfacció constatar la decadència d’aquest desori arrilat i grotesc.
Al cafè hi ha un fum tan dens que amb dos o tres amics pugem carrer de Pi Margall amunt i després arribem fins a l’alzinar d’en Frigolet. Aquest bosc d’alzines és una meravella. Aquest arbre, tan noble, fa una ombra remorosa, flonja, clara, arrissada. Passem dues hores divinament.
És curiós: el primer que fa una persona a Palafrugell en trobar-se malament, en constatar que li ha sortit un gra en qualsevol part del cos, és posar-se un mocador de seda blanca al coll. N’hi ha que quan arriben a una determinada edat se’l posen i ja no se’l treuen més. ¿Serà que volen donar a entendre que estan en perill?
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
