Quan arriba la primavera, cada any és el mateix: a la tertúlia es produeixen petites tempestats en successius vasos d’aigua. Avui hem assistit a unes quantes. La meteorologia deu jugar un cert paper en aquestes petites pintoresques baralles que donen un cert encant a la vida de poble.

Joan B. Coromina s’ha considerat obligat a parlar, amb displicència —i en nom de la religió—, de les beates. En el moment que es disposava a donar sabor al seu relat fent-hi petar, posant la boca una mica torta, alguna riallada, Gori l’ha aturat en sec.

—No té cap sentit parlar d’aquesta manera —ha dit Gori, indignat—. No té sentit fer brometa de les beates en nom de la religió, havent-hi, en altres aspectes, tants arguments al seu favor. Tinc observat que aquestes senyoretes d’aspecte bleda i temorenc, d’un interès gairebé sempre escàs, d’un humor intemperant, tenen un toc especial per fer confitures de préssec i d’albercoc, llaminadures exquisides, cremes agradables. Si no hi ha d’haver confitures, doncs, burleu-vos tant com vulgueu de les beates. Ara: si hi ha d’haver confitures (i jo en sóc partidari), no sé per què no hi ha d’haver beates…

—Sou un impressionant tabernacle!… —diu Coromina amb el despit pintat a la cara.

—I vós teniu molt de vent a la flauta… —contesta Gori abocant l’ampolleta de canya a la seva tassa.

Es queden mirant-se com gat i gos. Intermitentment la mirada se’ls endureix i l’escena és d’un còmic inenarrable.

Després Coromina —que sembla tenir un dia de loquacitat— es dirigeix a mi i em diu amb una cara de mal humor:

—Un dia parlarem de la universitat. La universitat és la creació més directa de la nostra burgesia, de la nostra hòrrida burgesia. Per comprendre el que dic, feu, si us plau, aquesta prova: amb un analfabet us hi entendreu sempre; amb un home que llegeix el diari i sap la regla de tres ja us serà més difícil; amb un home de carrera no hi dialogareu, seriosament, mai. Sobre el gust de la burgesia no us vull pas dir res, perquè no acabaríem mai: que us consti, en tot cas, que la burgesia ha corromput el gust dels capellans i dels paletes, que eren la gent del país que, de sempre, havien tingut un gust més refinat. És una classe que no té imaginació, ni gust… ni la menor vel·leïtat d’amollar els quartos. És la classe més pobra i miserable del país… A través dels padres per un cantó, de la universitat per l’altre, i de les dones per l’altre, la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: trafiquejar i manar i un fi: deixar les coses com sempre han estat.

Arribat a aquest punt, Coromina mira Gori, observa que aquest somriu i, de sobte, calla. Després d’una petita pausa, Gori dóna una mirada circular i pregunta:

¿Hi haurà algú, no totalment primari, per fer la manilla? Retorn  de les fulminants mirades de tantost, d’un còmic tan pujat.

La gent d’aquest país practica un epicureisme de més o menys via estreta, però ho fa com si se’n donés vergonya, com si fos un cas de demanar perdó. El confiter, en canvi, defensa una mena d’epicureisme obert, però la seva pobresa no li permet practicar-lo ni en els aspectes més nimis. Això demostra, potser, que les coses d’aquest món són molt mal repartides.

—L’Empordà —sol dir Salvi Soler— és un país molt curiós. Hi ha gent, en aquests rodals, que prefereix vendre una cosa per dos-cents duros i no cobrar, que per cent cobrant a l’acte.

August Carbonell té una nou del coll impressionant, magnífica. Quan encanyona, la nou li fa uns moviments tan variats, divertits i sorprenents, que l’amenitat del coll dels ànecs queda al seu costat pàl·lida i insignificant.

—El senyor Carbonell —diu Frigola— pot estar positivament agraït als designis de la Providència. De vegades la Providència permet que un home sigui esguerrat perquè es pugui guanyar la vida. Sense que es pugui dir que el senyor Carbonell sigui un home esguerrat, sinó que gaudeix d’una salut magnífica, disposa d’una nou del coll que val literalment un imperi. Amb una nou així es pot anar a tot arreu amb la seguretat de resoldre tots els problemes. A Amèrica, seria convidat cada dia en una casa diferent, perquè ningú no voldria perdre l’ocasió de veure una cosa tan divertida.

Posar-se un tros de glaç a la boca —o veure-ho— em dóna la sensació física de l’estupidesa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.