Arxiu per a maig 2019

11 de maig 1919

dissabte 11 maig 2019

Diumenge. — Molts dies sense escriure. En posar el quadern sobre la taula, gairebé no el conec.

El meu projecte universitari no té, és clar, ni la menor importància, però és aquest: la meva pretensió consisteix a examinar-me de tot el cinquè curs de la carrera i d’una o dues assignatures del sisè i deixar les altres d’aquest curs per als exàmens de setembre. D’aquesta manera —si tot va bé— hauré fet la carrera en poc més de cinc anys. Ara que em trobo davant de la porta mateixa dels exàmens només m’interessa una cosa: acabar de la manera que sigui, a condició que sigui de pressa.

Aquests últims dies he pres una quantitat excessiva, manicomial, de cafè. (El cafè m’agrada amb deliri.) Tinc l’estómac dolorit. Hi sento una sensació constant de buidor i com si m’haguessin passat paper de vidre sobre els teixits. No puc eliminar de la pituïtària la presència constant de l’olor de tabac —concretament, el tuf de les puntes de cigarrets del cendrer. Totes les coses de l’habitació n’estan impregnades: el coixí del llit especialment, els llençols, l’aire que hi flota. No puc obrir el balcó de bat a bat, perquè el soroll del carrer de Pelai —el xiulet del carril de Sarrià, la ferralla dels tramvies, les botzinades dels autos— és sufocant. Cafè, tabac i… Procedimientos Judiciales! Una delícia. Aquesta impregnació em dóna sovint com un rodament de cap incipient —que em dura, però, llarga estona. Prefereixo el dolor violent i d’una duració ràpida al somort de duració indefinida.

L’assignatura Procedimientos Judiciales és probablement la pedra de toc de la carrera de Dret —vull dir de l’estudiant de Dret. El xicot que s’hi afecciona espontàniament, sense esforç, és que serà més o menys advocat, tindrà sensibilitat per a les qüestions jurídiques. Jo, això, no ho crec pas, però aquesta és la idea que flota en l’ambient universitari. L’important del dret és la justícia —la justícia relativa almenys; el procediment, el mètode de discussió, és secundari. Però, en aquest ambient, sempre tindrà més pes la ficció que la realitat, la trampa que la substància. Aquesta és l’essència del sistema, com reiteradament he dit.

Ara, si aquesta pedra de toc és real, jo seré un advocat molt petit. El simple nom d’aquesta assignatura em fa venir febre. Quan aprenc de memòria els articles glacials de la llei d’enjudiciament civil em sembla sentir l’olor que deuen fer els despatxos dels jutges i dels magistrats —l’olor de paper segellat que s’amuntega damunt de les seves taules i les seves estanteries.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1919

dilluns 6 maig 2019

Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.

Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la catedral, el Pi, Santa Maria), tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.

 

.
En aquesta cambra de la dispesa no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, o el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.

Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer —una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.

Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions —una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre —desviació (?)— en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de maig 1919

dissabte 4 maig 2019

Diumenge. — Passats tres inacabables dies sense escriure. La qüestió és entaforar-vos en la memòria una infinitat de coses de les quals des de cap punt de vista no podeu tenir la menor idea. És absurd. Ridícul fins a la franca hilaritat.

La memòria té recursos admirables per mantenir visibles en el teló de la vostra visualitat anímica les coses que teniu la pretensió de recordar. Quan vaig estudiar el retracte tenia mal de queixal. En el programa, al costat del qüestionari referent al retracte, hi he escrit amb llapis vermell: dia de mal de queixal. Si em toca aquesta lliçó, la referència lateral del mal de queixal m’ajudarà a parlar del retracte amb una certa facilitat. Aquests auxilis paral·lels són les crosses de la memòria. Com més abunden les crosses, més viu és el record, més possibilitats té la memòria. Per encendre el foc de la memòria és indispensable una guspira —la que sigui, vingui d’allà on vingui. Si fos possible de paral·lelitzar les coses que us convindria recordar amb obsessions persistents —que generalment es refereixen als moments en què el vostre amor propi ha estat ferit—, podríeu arribar a tenir una memòria magnífica.

Però tot això té un aire bastant sinistre.

 

Aquell vers de Victor Hugo, prodigi d’harmonia imitativa:

Waterloo! Waterloo! Waterloo! Morne plaine!,

em ve sovint a la memòria en aquestes inacabables hores de repetir les assignatures.

Empollar! Empollar! Empollar! Morne plaine...

Personalment, em seria igual que em suspenguessin com que m’aprovessin. Però, encara que alguns amics creguin que sóc un home desproveït de sentiments, haig de confessar que, davant de la davallada de la família (de la davallada econòmica de la família), sentiria un vivíssim remordiment si em suspenguessin.

 

Trobat Alexandre Plana al carrer de Pelai. Plana, a qui, per cert, no es coneixen gaires amistats femenines, és tendre amb els amics. Davant de la meva inquietud, em mira amb la seva cara lleugerament picada de verola, l’ull boví.

—No serà res… —em diu—. No serà res…

I em passa amb suavitat la mà per l’espatlla.

En un determinat moment, la seva mirada semblava tan plena de llàstima, que no crec pas que n’hagués utilitzada una altra si m’hagués vist amb pulmonia al llit.

 

El pensament és sempre insatisfactori; l’acció satisfà més, encara que sovint no satisfaci completament. L’espai és trist, indiferent: el temps és trist o alegre. La raó està centrada en l’espai; la sensibilitat, en el temps.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de maig 1919

dimecres 1 maig 2019

A les dotze en punt del matí travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrere d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.

 

 

Llunyania de les dones.

Estic absolutament segur que hauria estat per mi molt positiu i eficaç, per a no perdre temps, de tenir accés —almenys accés col·loquial— a alguna senyora amb unes certes possibilitats de generositat i de tendresa. Tan agradable, almenys, com portar la roba neta. Comprenc perfectament l’agraïment de Rousseau per Madame de Warens.

M’hauria agradat, sobretot, que m’haguessin fet preguntes o, almenys, que se n’haguessin deixat fer. Però ha estat impossible. La meva absoluta inaccessibilitat social m’ha vedat aquest terreny, ha fet que fos per mi inassolible. He tingut tractes, només, en aquest aspecte, amb persones d’ínfima categoria. Això em porta a donar un excés d’importància als problemes del sexe. Malestar i temps perdut.

Higiènicament, hauria estat, a més a més, d’una gran utilitat. Hom s’hauria tret de dins la vanitat que hi porta, amb gran profit. Car no hi ha res que produeixi més satisfacció a un home que exercir la vanitat davant d’una dona. Com més absurda és la forma que revesteix aquest exercici, més es revifa el sentit maternal femení, més vegades es formula la paraula «Pobret», que és la paraula que té més sentit per a l’altre sexe.

Així, doncs, tothom hi hauria sortit guanyant, d’una manera claríssima.

 

Jo em puc perfectament imaginar que un home o una dona es sentin, a l’hora de dinar, contents, desbordants de cordialitat i de satisfacció. No em puc imaginar, en canvi, que hi hagi una regla, un art d’estar content. Estar content és una cosa subjectiva que queda considerablement reforçada si els vostres amics acorden decretar, encara que no sigui més que per majoria, que realment esteu contents. En el meu cas concret, fa molts anys que estic esperant aquest acord —però aquest acord no ve. La causa d’aquest retard es troba en la nota anterior. Almenys en tinc la sospita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada