A les dotze en punt del matí travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrere d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.

Llunyania de les dones.

Estic absolutament segur que hauria estat per mi molt positiu i eficaç, per a no perdre temps, de tenir accés —almenys accés col·loquial— a alguna senyora amb unes certes possibilitats de generositat i de tendresa. Tan agradable, almenys, com portar la roba neta. Comprenc perfectament l’agraïment de Rousseau per Madame de Warens.

M’hauria agradat, sobretot, que m’haguessin fet preguntes o, almenys, que se n’haguessin deixat fer. Però ha estat impossible. La meva absoluta inaccessibilitat social m’ha vedat aquest terreny, ha fet que fos per mi inassolible. He tingut tractes, només, en aquest aspecte, amb persones d’ínfima categoria. Això em porta a donar un excés d’importància als problemes del sexe. Malestar i temps perdut.

Higiènicament, hauria estat, a més a més, d’una gran utilitat. Hom s’hauria tret de dins la vanitat que hi porta, amb gran profit. Car no hi ha res que produeixi més satisfacció a un home que exercir la vanitat davant d’una dona. Com més absurda és la forma que revesteix aquest exercici, més es revifa el sentit maternal femení, més vegades es formula la paraula «Pobret», que és la paraula que té més sentit per a l’altre sexe.

Així, doncs, tothom hi hauria sortit guanyant, d’una manera claríssima.