Dilluns. — A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part de les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.

Primeres manifestacions de les diferències dels aliats davant d’Alemanya vençuda. Quan es perd una guerra —o una qualsevol qüestió— davant d’una coalició, el vençut entra fàcilment en un terreny d’avantatge, que és el terreny de les diferències dels coalitzats. El joc és antiquíssim i, si hom té habilitat per saber-lo portar a cap, és molt fructífer. La lectura dels diaris d’aquests dies em transporta a les hores delicioses passades, tres o quatre anys enrere, llegint Tucídides.

Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve, és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa —i que no té mai pressa.

Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb ulls brillants:

—¿I què més? ¿I què més? ¿I què va passar després? ¿I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o l’altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novelles que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.