Canadell.
De vegades llegeixo (en els diaris) la convocatòria d’alguns jocs florals o la descripció (sempre la mateixa, amb idèntics adjectius) d’alguna d’aquestes festes. El nom de Josep Carner és molt habitual en les recensions d’aquestes disbauxes poètiques i deu haver guanyat molts premis en metàl·lic o en objectes d’art. Els noms de les persones que formen part dels jurats qualificadors són també gairebé sempre els mateixos, cosa que potser vol dir que disposem d’uns jutges lírics reconeguts i itinerants. Per altra part, hi deu haver en molts pobles un grupet de persones disposades a fer aquesta classe de jocs sempre que l’ocasió s’escau. Per a aquests enjogassaments hi deu haver, en el país, una certa pasta difusa però real i certa.
No sé pas quina és la causa de la meva total indiferència per aquestes festes —per no dir de la incomoditat que em produeixen fins i tot quan les llegeixo als diaris. Potser és una conseqüència de la meva timidesa. Quan em trobo davant de més de quatre persones, em trobo com esmaperdut i no sé com tirar al dret —que és el que sol fer la majoria de la gent. En tot cas, si la meva indiferència per aquestes coses no tingués aquest origen, no crec que ocupar-se’n un moment no valgui la pena.
És possible que els jocs hagin tingut una certa utilitat en la història del moviment literari. Però potser també és veritat que han contribuït a crear una cursileria literària indígena típica i inconfusible, tant pel que fa referència a la pàtria, com a la fe, com a l’amor. I sobretot pel que fa referència a la sociabilitat difusa, a la conversació i a la utilització dels mitjans expressius, aquesta cursileria literària —que té una relació evident amb la veu i la manera dels actors del teatre català— és espantosa, fa anys i panys que dura, és inseparable de la petita burgesia barcelonina i té un aspecte d’exhibicionisme artístic que fa posar pell de gallina. Suposant que a Palafrugell hi hagi algun esperit —hi deu haver el corrent en els pobles del país—, la seva més acusada característica és un cert horror a la cursileria —una anticursileria, de vegades de gra molt gruixut, d’escassa tendència al convencionalisme i que no està pas exclòs que en certs casos d’enervament arribi a la grolleria. Personalment, ho prefereixo.
Mentre no hi hagi més que una literatura de diumenge a la tarda, escanyolida i precària, una literatura feta a estones perdudes —les estones que deixen lliures les altres feines—, el perill d’aquestes romàntiques deliqüescències serà permanent. Com menys vocació hi hagi per l’esperit, més emfàtic i hiperbòlic serà. Una de les coses millors del senyor d’Ors (o sigui del senyor Prat) ha estat crear un professionalisme modest però autèntic.
Apareixen a taula els primers raïms moscats. Aquest any ha fet molta calor i això deu explicar la seva aparició prematura. «Són forasters…», sento que diu la minyona. Podrien ser de les vinyes de la frontera. Són excel·lents.
Pel meu gust, els raïms moscats són la millor fruita existent i no tenen rival possible. No han pas de ser massa madurs, excessivament dolços. La pell del raïm s’ha de rompre a la dent. Han de ser tibants i plens. La sensació de la cosa fruitada la dóna el raïm més que qualsevol altra fruita del país.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
He trobat la senyora Rosita. Feia temps que no l’havia vista: potser dels anys de la guerra. Venia de missa, caminant dreta i pausada, amb la mantellina, els rosaris i, sota una coberta de nacre, el llibre. Content de veure-la. Fa un esforç per enriolar-se moderadament —una mica fallit. Em vol donar a entendre —com feia anys enrere i com sempre, potser, ha fet— que té una preocupació permanent, una cosa que la corseca sempre. Les seves caigudes d’ulls són una meravella de pudor, de lentitud, de tristesa —una cosa perfecta. El barroc cultivà aquest tema amb gran eficàcia i ella ho imita. En tot cas, camina d’una manera tan enravenada, vertical i rígida que fa efecte. Abans tenia el dit molt sentenciós: encara l’hi deu tenir. Una certa nasalitat de paraula, una notòria displicència; educació francesa. Sospito que manté el seu horror per la frivolitat que poden tenir les converses més innocents. Endevinar el que a cada moment li hauria pogut venir de gust deu haver estat difícil.
Havent dinat veig Hermós que enllesteix un palangre a l’ombra que fa un bot. M’hi acosto. La calba li llueix. En veure’m agafa com un aire de curiositat bondadosa. Té els ulls una mica vermells. Sembla un goril·la rialler.
Quan Hermós volia ponderar una cosa deia que era de la marca de l’ham. Ho havia après a les capses de sardines de Nantes. Les sardines que eren considerades més bones portaven un ham a sobre la tapa —un ham de déntol.
Dos dies molt calorosos, de vents normals fluixets, nits de xafogor i d’entresuament. Aquesta tarda s’ha produït la tempestat elèctrica —el que els mariners i pescadors en diuen el grop. Em penso que hi ha dues espècies d’aquests grops: el grop pròxim, immediat, que es produeix a sobre mateix del lloc on us trobeu, que comença amb un terbolí o revoltura de vent, de direcció imprecisa, de vegades diversa, sovint de direccions contràries (gropada de vent), acompanyada d’un finimondo de trons i llamps sobre un cel de colors mortuoris i tètrics, d’un espetec de sorolls crepitants i secs acompanyats d’un seguit de ruixats fortíssims que sol acabar-se en forma de cua de peix, i el grop llunyà de gran visualitat atmosfèrica, però limitat a un simple espectacle d’efectes merament visuals. El grop d’avui ha estat d’aquests darrers.
Quan hi arribo, ja fa estona que s’ha acabat l’ofici, i la gent s’ha dispersat per «les cases dels senyors» —per dir-ho com els pescadors del barri. Dia clar, calorós, gargal petit, aire radiant. Poca gent a la platja: els estiuejants van tan mudats que només es banyen els esvalotats. Al Canadell hi ha tantes Maries que és possible de dir coses amables a tots els jardinets de davant de les cases. En el moment de passar el portal veig mossèn Narcís —solideu, valoneta, bastó—, que ha vingut a felicitar la meva mare. Seu una mica enravenat, amb una rialleta dolça, a l’ombra de l’acàcia. La meva mare, que té feina a la cuina i rep les felicitacions entre la cassola d’arròs i la dels pollastres, ha interromput la seva feina i escolta mossèn Narcís una mica forçada. El reverend, però, porta el programa fet i s’alçarà del balancí a l’hora que el rellotge marqui. És un senyor puntual i impertorbable.
A quarts de dues de la tarda podem finalment dinar. Amb la família hi ha la tia Lluïsa, que ha vingut a passar el dia, i a qui la visió dels vestits de bany produeix una espècie d’atacs de pudor successius. El dinar típic. Primer apareix una gran plata de musclos de roca, plens, perfumats, amb tot el gust del mar. El musclo de roca és el marisc més afinat d’aquest país. Després, l’arròs negre del rodal, amb el sofregit suculent, el peix i 
el pollastre. Després, la consuetudinària ració de llagosta a la brasa. L’olor de les closques de la llagosta tocades pel foc emplena el menjador d’un perfum adorable. Com que fa calor i tothom menja amb les portes i finestres obertes, el Canadell projecta un sorollet de plats, culleres i forquilles absolutament evocatiu i que per mi és inseparable de l’olor de les cloves de la llagosta. Després arriba el braç de gitano del confiter Comas i el pa de pessic flonjo i deliciós, amb un puntet de llimona i de canyella, que ha enviat l’àvia Marieta. I per acabar d’arrodonir el dinar —costum de la diada— apareix finalment el mantecado, fet amb una galleda de fusta plena de glaç i un recipient que conté els ingredients —recipient que es fa rodar amb un petit engranatge mogut per una maneta. I després el cafè, que sol ser extremadament bo, perfumat i amb una entrada agradabilíssima a causa —segons la veu pública— de l’aigua lleugera de les cisternes del país.
