Canadell.

Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust, que els símbols i les abstraccions m’engavanyen, que la vida de poble m’agrada, que la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès i no m’han avorrit mai (no sé pas si es podria afirmar el contrari), que alguns d’ells m’han ensenyat i m’han fet veure moltes coses, que potser no trobaré enlloc més —a causa, probablement, d’alguna mateixa afinitat misteriosa i obscura produïda per l’arrelament en aquest tros de terra—, en el fons m’agrada d’haver emprès un camí que m’allunyarà de Palafrugell i d’aquest rodal. No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades. Ja comprenc que és difícil, perquè l’ambient és massa reduït, conegut i precari —cosa que demana un escreix de personalitat. L’escreix de proximitat segrega, per altra part, molt de tedi, i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. Això no vol pas dir, però, que no se’n pugui tenir. I bé: tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne. I és precisament per aquesta raó que he emprès aquest camí. He emprès aquest camí, no pas pensant en els resultats que en podré obtenir, que seran, gairebé segur, mediocríssims, potser nuls, potser negatius —llevat de produir-se alguna cosa impensada. He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l —exactament parlant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.