A la redacció de La Publicidad trobo Álvarez, un dels redactors de successos. És amic meu. Té una gran cicatriu a la cara, fonda i llarga, que li arriba al llavi i l’obliga a parlar d’una manera molla i llepissosa, molt penible. Aquesta cicatriu no solament li deforma la cara, sinó que dóna a tot el seu cos un aire d’esguerrat dramàtic i terrible. Aquesta situació el deu torturar, perquè fa un esforç mantingut per demostrar una normalitat visible. La seva dificultat de parlar el porta a una loquacitat exagerada: no calla mai i, a més, és bilingüe: parla en castellà i en català indistintament. Per altra part, és un home activíssim, infatigable, nerviós, sempre una mica enfebrat, entresuat i desordenat, sempre disposat a anar onsevulla, a qualsevol hora del dia o de la nit, carregat de papers, d’encàrrecs, de telefonades i de visites. Té una altra curiosa característica. A les nostres redaccions hi ha moltes persones que saben escriure una gasetilla ben girada, formular les quatre frases fetes —sempre igual— d’una gasetilla i, en canvi, no tenen cap curiositat ni cap interès en les notícies. La fórmula de les notícies la saben de memòria; buscar la notícia, arribar a obtenir-la, els és impossible. Amb Álvarez passa exactament al revés: té un nas especial per seguir el rastre d’una notícia, per localitzar-la i obtenir-la i, en canvi —diu ell mateix—, no sap escriure-la. Escriure la cosa més simple i esquemàtica —fent ara la hipòtesi de l’existència d’aquesta classe de coses— li és impossible. He vist els resultats de la seva manera de treballar: en els seus papers hi ha paraules soltes, algunes frases d’estil telegràfic, signes que només ell entén. El seu treball és excel·lent, i Álvarez és avui un dels redactors que sap més coses de Barcelona, però la seva informació és purament un magma verbal, un monòleg sense forma, un galimaties. Per aprofitar-la, només hi ha hagut una manera: aconseguir que Álvarez la digués al redactor en cap (Manuel Fontdevila) i que aquest la posés en solfa, és dir, que la formulés d’una manera intel·ligible. Fontdevila, que té molta experiència, l’agafa molt bé, i així Álvarez és un dels redactors més distingits del diari sense saber escriure.
Un defecte molt generalitzat que en ell esdevé una mania: és un home que té una espècie d’horror fonamental a generalitzar, a veure les coses en conjunt, a les idees. Es concentra purament en els detalls, en l’aspecte purament anecdòtic de les coses, en els fets tal com apareixen a primera vista. Darrere d’aquests fets, però, n’hi ha uns altres, molt més importants, molt més decisius, davant dels quals, però, la seva insensibilitat és completa. Aquesta manera de comprendre les coses pot obeir a diverses causes: a una mania d’objectivització convertida en mania persecutòria. No està pas exclòs, però —i aquest és el judici de Josep Maria Junoy, gran amic seu—, que Álvarez sigui un pur primari, com tants n’hi ha en aquest ofici, i això m’ho fa dir la meva curta però concentrada experiència, i, a més a més, el que he sentit dir a persones que fa dotzenes d’anys que s’hi mouen, com el senyor Miró i Folguera.
Per altra part, Álvarez es presenta molt bé: va molt ben vestit, és amable, simpàtic, extremadament generós, cordialíssim. Com a company de treball no es pot demanar més.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
