Dissabte. — He llegit aquests dies (a la biblioteca de l’Ateneu) molts articles de Joan Sardà, continguts en els tres volums que com a memòria li foren dedicats quan aquest senyor es morí. Un d’aquests volums porta un pròleg de Maragall, excel·lent, però per desgràcia no tan complet com el que dedicà a Mañé i Flaquer. Un dels millors articles (al meu modest entendre) de Sardà és el que escriví a La Vanguardia quan el Diario de Barcelona arribà a tenir cent anys de vida.

Avui el Diario de  Barcelona  el llegeix molt poca gent. El seu tiratge deu ser molt petit. La seva importància social és mínima. Continua sortint per l’impuls que en el segle passat i a primers d’aquest tingué. En el moment que arribà als cent anys de vida, el 1892, encara tenia molta influència. Mañé i Flaquer encara el dirigia. Mañé i Flaquer és una gran figura del vuitcentisme d’aquest país. La influència dels escrits d’aquest senyor i en general del diari que durant tants anys dirigí en la mentalitat catalana fou immensa, decisiva.

Davant de la història del primer centenari del Brusi, Joan Sardà constatà uns fets. Bàsicament són aquests:

«La redacció del Diario, almenys la que podem anomenar alta redacció, o sigui la seva jerarquia superior, ha estat composta, si no exclusivament, principalment de catedràtics: Piferrer, Cortada, Reynals, Coll i Vehí, Àngel Bas, Damas Calvet, Duran i Bas, Flaquer, Gaietà Vidal, Milà i Fontanals, Miquel i Badia i el mateix Mañé, professor també, si no recordo malament, en la seva joventut… En aquest aire doctoral i rígid es basen precisament la grandíssima popularitat que ha tingut Diario en aquesta regió i la influència indubtable que hi ha exercit. Barcelona i el seu Diario han viscut anys i anys compenetrats íntimament, engendrant-se i produint-se l’un a l’altre i l’altre a l’un.

»El Diario ha estat el representant autèntic del que s’ha anomenat el doctrinarisme. Definit grosso  modo, doctrinarisme ha volgut dir la professió i defensa en el pur ordre abstracte d’una doctrina tancada i radical, i la simultània abdicació en l’ordre pràctic i aplicat de la inflexibilitat de la doctrina per emmotllar-la als compromisos més o menys desinteressats del moment present.

»El Diario ha professat sempre la doctrina conservadora, i els seus articles de fons, quan s’ha tractat de donar idees, han estat l’exposició raonada i il·lustrada galejant de to científic i docent dels grans principis de l’escola conservadora. En aquesta exposició d’idees el Diario ha diferenciat les seves marcant-les amb un matís particular, un matís que s’ha d’anomenar regional, natural amb la filiació dels seus homes a l’escola històrica, que ací ha format una subescola de la gran escola conservadora europea.

»En la vida pràctica, però, en l’aplicació de les seves doctrines al judici polític del dia, el Diario ha estat un dels defensors més acèrrims, un dels sustentacles més ferms de partits polítics que, tot i anomenar-se més o menys tècnicament conservadors, no es recordaren dels dogmes doctrinals que el Diario patrocinava.

»D’ací que, per exemple, en matèria d’ortodòxia hi hagi hagut capellans i fins i tot bisbes que hagin excomunicat o poc menys el Diario, mentre que els avançats i lliurepensadors l’hagin tingut per neocatòlic. Que en política hagi romput llances amb la dreta i amb l’esquerra, temut per tots i gairebé renegat per tots. ¿I què més? Fins en matèries econòmiques el Diario, el gran campió del proteccionisme, hagué de rebre un dia una terrible envestida del gran pontífex d’aquella escola, don Joan Güell i Ferrer, i arribar amb ell a una tremenda i personal batalla.

»Una altra característica del Diario ha estat la constant subordinació de tots els seus judicis al que ell ha anomenat la moral o la moralitat, regla moltes vegades única de la seva crítica en tots els ordres de la vida. La divisió capital que ha fet el Diario de tots els successos de tot ordre posats sota la seva fèrula ha estat la divisió en morals i immorals. En aquesta divisió, però, que en tesi general és justa, sana i honrada, divisió que ningú no pot deixar de fer, sobretot els que s’erigeixen en directors d’ànimes, potser el diari ha encongit de vegades massa el seu criteri. El seu concepte de moral o d’immoral sembla buidat en motllos molt estrets, i així pregona i aplica moltes vegades una llei de moralitat molt apocada, molt vidriosa, limitada a un sol manament, el que crema, l’obediència servil al qual impedeix en certes direccions de la vida intel·lectual els grans ímpetus de la inspiració i estimula en una societat una mica apagada com la nostra i refractària a novetats i calaverades la mediocritat de judici que la caracteritza, aquesta cosa que segons com es posi el nas fa tuf de tartufisme i de beateria».

Joan Sardà és molt i molt apreciable. Sabia el que es deia. M’agradaria de posseir els tres volums de les seves obres escollides —però són d’obtenció difícil.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.