per Narcís Garolera, curador d’aquesta edició ^*

 

El quadern gris va aparèixer, publicat per Edicions Destino, l’any 1966. Era el primer volum de l’«Obra completa» de Josep Pla, que n’arribaria a tenir més de quaranta. Tres anys més tard, la mateixa editorial en publicava una segona edició, que incorporava cinc-centes correccions al text de la primera, introduïdes per l’escriptor amb l’ajuda del seu amic Jordi Pujol i Cofan.

Aquesta segona edició, però, contenia noves errates, i mantenia les males lectures del manuscrit i les ultracorreccions lingüístiques, com han fet veure Lluís Bonada i Xavier Febrés.¹ Una tercera edició, l’any 1977, reproduïa el text de la primera, com ho van fer la quarta (de 1983) i les posteriors, incloses l’edició per a quioscos de 2004 i les edicions en format de butxaca (2007, 2009, 2012).

Moltes de les modificacions de la primera edició, respecte al manuscrit original, són lingüístiques i es deuen a la intervenció dels correctors Bartomeu Bardagí i Jordi Pla, que hi havien practicat —segons el primer— «un rentat de cara, unes correccions ortogràfiques».² Però no era pas veritat. A més dels preceptius retocs ortogràfics —Pla era poc mirat en aquest aspecte—, el corrector «només entrava en els seus textos per treure’n els barcos, els destells, les querències, els istils, alguna iglésia [...] algun sapiguer [...] algun degut a... i pari de comptar».³ Aquestes esmenes, però, no són pas ortogràfiques, sinó que afecten el lèxic i la sintaxi de l’autor.

Bardagí afirma també que respectava els empordanismes de Pla, «tot i que això suposava transgredir una mica les normes». El corrector, tanmateix, sempre va sostenir que la seva intervenció en l’estil dels manuscrits de Pla «resultava mínima».⁴ Una acurada confrontació del text imprès amb el del manuscrit planià fa veure tot el contrari: el llibre fou reescrit amb voluntat d’estil i amb esmenes que anaven més enllà de l’aplicació de la norma lingüística imposada per l’Institut d’Estudis Catalans.

 

El manuscrit

Si contrastem el manuscrit original d’El quadern gris —conservat a la Fundació Josep Pla de Palafrugell— amb la segona edició de l’obra, parcialment corregida per l’autor, ens adonarem que aquesta presenta encara moltes divergències en relació amb l’autògraf planià lliurat a l’editor: males lectures del manuscrit, errònies solucions ortogràfiques, omissió de ratlles, alteracions en la puntuació del text, canvis en les datacions, abusives modificacions lingüístiques i estilístiques, supressions i addicions textuals, etc.

L’autògraf original, tanmateix, conté extensos fragments impresos, retallats i enganxats per l’escriptor. Aquests fragments —incorporats sota una falsa anotació de dietari— són textos independents, provinents d’obres planianes anteriors: Coses vistes (1925 i 1949), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Pa i raïm (1951), El vent de garbí (1952), Contraban (1954) i Primers escrits (1956). L’anotació titulada «Alta cultura», per exemple, datada a El quadern gris «22 de març [de 1919]», és un text del mateix títol que Pla inclogué al volum Primers escrits i que, al manuscrit, és datat «1956».

He pogut contrastar aquests fragments impresos amb els manuscrits corresponents, quan els fragments pertanyien a volums publicats als anys cinquanta per Editorial Selecta. No he tingut accés, en canvi, als manuscrits dels fragments d’obres planianes publicades als anys vint per Edicions Diana, per la senzilla raó que no s’han conservat.

 

Correccions «morals»

La major part de les esmenes al manuscrit planià d’aquests fragments són obra del corrector Bardagí, col·laborador de Cruzet en les edicions de Selecta, però algunes són atribuïbles als escrúpols morals del benemèrit editor, com ara tres modificacions practicades al final d’un escrit que Pla titulà «Alta cultura» i que datà «1956» (any de la publicació de Primers escrits, on aparegué el text per primera vegada). Pla hi evoca un catedràtic de la Universitat de Barcelona, que qualifica de «carcamal» i «bercengàs», les lliçons del qual considera unes «delirants collonades». Doncs bé: en l’edició de Selecta aquest docent passa a ser un «professor» i un «senyor», i el contingut de les seves classes, unes «delirants explicacions». La consideració que, de cop i volta, mereix a Pla el catedràtic —i que edulcora la crítica oberta que l’autor en fa— potser té a veure amb el fet que aquest docent era el pare d’un conegut prohom barceloní, parent proper de l’editor Cruzet…

Una altra correcció apareix, també en una altra edició de Selecta, quan l’autor evoca els anys passats, en règim intern, en un col·legi religiós de Girona, concretament en un fragment on Pla descriu la pulsió sexual dels adolescents.

Llegim, en l’edició: «La pressió era tan envaïdora…» Al manuscrit, en canvi, hi trobem un aclariment important: «La pressió del membre era tan invadent…» L’editor degué suprimir, per pudor, l’esment d’una part corporal tan important per a un adolescent, i deixà sense sentit la resta de la frase. La inconseqüència semàntica continua unes ratlles més avall, també en l’edició: «com si la portéssiu a sota el braç». ¿Què portem a sota el braç?, es demanarà el lector. ¿La pressió? ¿Quina pressió? —es pot continuar preguntant, estupefacte. Si l’editor hagués reproduït fidelment l’autògraf planià, el lector hi hauria pogut llegir: «com si el portéssiu a sota el braç». El membre (viril), és clar. I tot se li hauria fet entenedor.

Un altre cas, entre la correcció i la mala lectura, fa pensar en una possible intervenció de l’editor. En una anotació, el dietarista evoca una tarda de diumenge, a la penya de l’Ateneu, on tots els assistents fumen havans, i, per contrast amb l’aire net i clar del carrer, es queixa del «gust de menta» que es respira a la sala de conversa. El manuscrit, en canvi, diu ben clar que es tracta d’un «gust de merda»…

 

Sorpreses lingüístiques

Més sorprenents resulten alguns canvis lingüístics en el text de l’escriptor: a l’edició hi trobem «aquí» en lloc de l’original «ací»; «cargol» i «carbassa», quan Pla havia escrit «caragol» i «carabassa»; «boscos», «contrastos bruscos» i «vestits foscos», quan a l’autògraf hi llegim «boscs», «contrasts bruscs» i «vestits foscs»; «aficionar-se», en lloc d’«afeccionar-se»; «restar», en comptes de «romandre»; «serietat», en lloc de «seriositat»; «se sent», en comptes de «es sent»; «vaig anar», «vaig conèixer» i «vaig veure», en substitució dels planians «aní», «coneguí» i «vegí»; «vers» en lloc de «devers»; i «carrer de Pelayo», quan Pla havia escrit —molt abans de la normalització del nomenclàtor barceloní— «carrer de Pelai»… ¿Com pot ser que els correctors arribessin a modificar formes i paraules més que correctes i acceptades per la normativa catalana?

 

Esmenes obligades

En l’edició que presento m’he vist obligat a introduir unes quantes correccions lingüístiques, d’importància desigual. En primer lloc, he substituït els castellanismes no acceptats pel diccionari acadèmic —el de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC)—, per equivalents paraules catalanes. En segon lloc, he modificat algunes solucions catalanes del corrector en casos similars.

He esmenat alguns errors gràfics, que comportaven canvi de significat: cóp de musclos (ed. «cop»), s’han llançat (ed. «llençat»)… I he adaptat a l’actual normativa ortogràfica aquelles formes que no s’hi ajustaven: gurmet (ed. «gourmet»), vàter (ed. «water»); darrere, enrere (ed. «darrera», «enrera»), àlies, galimaties (ed. «àlias», «galimatias»)…

He restituït les grafies tradicionals dels noms de persona, «normalitzades» pel corrector: Borralleras, [Feliu] Elias, Maseras, [Rahola i] Molinas, Torres [Jonama]; Crexells, Mañé, Rusiñol, Ynglada… I he corregit les formes d’alguns topònims: Capmany (ed. «Campmany»), Gran Via (ed. «Granvia»), Cala de Gens (ed. «… de Gents»), Aigua Xallida (ed. «… Xellida»).⁵

He regularitzat l’ús de majúscules i minúscules (Cap Roig, can Barris, la Pera, sa Tuna, el Molí de Vent, el pou d’en Callol, la font Clara, la plaça Nova, els jesuïtes, els germans maristes…), i he posat en minúscula la primera lletra de noms de càrrecs i d’institucions, tradicionalment escrita amb lletra majúscula: bisbe, rector, escola, facultat, jutjat, universitat…

 

Errates i males lectures

Sense ànim d’exhaustivitat, relacionaré —contrastades amb la forma del manuscrit— unes quantes errates tipogràfiques i males lectures produïdes durant el complicat procés de transcripció mecanogràfica i de composició tipogràfica del text (entre parèntesis, les formes del manuscrit): alluda (ullada), s’aixecava (s’acabava), berçaeugues (bercengàs), fum blau (fum blanc), la boira (la bonior), capturada (captivada), cínica (única), corba (corda), una cosa (una coca), alguna cosa (alguna dona), va creant (va cremant), fer-me el cornut (fer-me fer el cornut), dolces i àcides (dolces o àcides), drenatge (dreçatge), de fieltro (de filferro), una monja exclaustrada (… enclaustrada), una cotilla enrevessada (… enravenada), deu mil duros (vuitanta mil duros), dues pessetes (deu pessetes), a les dues (a les deu), dirigides (digerides), elements (aliments), d’esquema / l’esquema (d’esquena / l’esquena), fatalment (totalment), vidre fosc (vidre fos), la funció dels ritmes (la confusió…), cabells grisos (cabells lli­sos), la humanitat (la humitat), immens (immers), impressionant (impersonal), a la meva (a la nova), Narcís Mollar (Narcís Mallart), olor de menta (… de merda), és un món (és un curs), novel·listes (ruralistes), paladejar (pledejar), pasta de mata (… de nata), hom passa (… posa), sota d’un pis (sota d’un pi), beguérem un poc (… un bock), pomeres (pi­nedes), el principal (el pinyol), revistes (revistetes), són roses (són rosses), sacrificació (sacarificació), el solitarisme (el so­cialisme), de la sorra (de la Torre), tacada d’or (tocada d’or), tarades (torrades), Tintorer (Tintorelli), cinema trist (cine mut), ple de vivor (ple de vigor)…

He esmenat noms de persona mal escrits per Pla o transcrits erròniament: Ramon de Capmany (ed. «… de Campmany», Courbet (ed. «Coubert»), el Dant (ed. «Dant»), Puig Grassetes (ed. «… Grasetes»), Gaztambide (ed. «Gatzambide»), Albert Llanas (ed. «… Planes»), Rosmithal de Blatma (ed. «Rosmital de Blafma»), etc. He corregit títols de llibres: la Crònica de Muntaner (ed. «la crònica…»), el Gòrgies (ed. «el Georgias»); i de revistes: L’Avi Muné (ed. «L’avi Munné»), Un Tros de Paper (ed. «Un tros de paper»)… He millorat també algunes citacions inexactes: des chevaliers (ed. «le chevalier»), amore e morte (ed. «amore è morte»), ([Mazzini] molto compatì, e non odiò mai (ed. «tanto compatì, che non odiò mai»), Waterloo! Waterloo! Waterloo! Morne plaine! (ed. «Watterloo, Watterloo, Watterloo, morne plaine…» I he respectat el nom de Maurras, substituït a les edicions pel d’Apollinaire.⁶

 

Restitucions del manuscrit

En la revisió del text he mantingut els castellanismes del manuscrit acceptats pel DIEC: alabar, caldo, caliquenyo, cine, francesilla, guapo, maco, manteleta, matxo, maturrangues,  melancolia / melancòlic, moneder,  moreno,  paio,  quartos (= diners), sereno, trastos, verdader, viudo… Quan la paraula no és admesa pel DIEC, l’he deixada en lletra cursiva: calderilla, falsilla, manguito, novatada, platillo, polvos, quarto (de bany), relleno, solterona, tinglado…

També he conservat la construcció final «per + infinitiu» —única en el manuscrit planià—, d’acord amb la proposta Coromines-Solà, avui àmpliament acceptada.

He mantingut els empordanismes (o mots usats per Pla) respectats en les edicions: allomats ‘esllomats’, amolats ‘esmolats’, arrilat ‘atrotinat’ (mot no atestat per cap recull lexicogràfic), asticat ‘fet àstic (= aspre)’, balou ‘fofo’, ber­cengàs ‘ximple’, esbossar (el blat de moro), esfotrassat ‘malmès’, fesolines ‘fesola tendra’, grip ‘pallús’, irà / irem ‘anirà / anirem’, planturosa ‘ben plantada’, a rama de sol ‘poc abans de la posta’, rejoc ‘segon joc’, repàs ‘àpat’, requintar ‘pujar, augmentar’, riell ‘regalim’… I he respectat els que hi havien estat substituïts, no acceptats pel DIEC però recollits —llevat d’alguns, no inclosos en cap diccionari— al DCVB d’Alcover-Moll i al DECat de Joan Coromines (alguns, exemplificats amb citacions de Pla o testimoniats a Llofriu): la fred (ed. «el fred»), atzagallada (ed. «atzagaiada»), beca­nard ‘de Begur’ (ed. «bacanar»), bambolla (ed. «bombolla»), calamars (ed. «calamarsos»), carriqueig, carriquejar (ed. «carrisqueig», «carrisquejar»), desavagat (ed. «desvagat»), dibolir (ed. «debolir»), dibolit (ed. «esvaït»), encalabrinat (ed. «excitat»), envidriades (ed. «envidrades»), esgraons (ed. «esglaons»), espuetat ‘espeuat’ (ed. espeuetat), dies de fener (ed. «dies de feina»), frissava (ed. «frisava»), furategar (ed. «furetejar»), jurioles (ed. «julioles»), gonflat (ed. «inflat»), millers (ed. «milers»), pillastre (ed. «murri»), racís ‘tip’ (ed. «satisfet»), a rama de sol ‘a punt de pondre’s el sol’ (ed. «quan embarquem»), reblinconada (ed. «revinclonada»), rebossat (ed. «arrebossat»), redors, redorsos, redorsat (ed. «redós», «redossos», «redossat»), un rem de bogeria (ed. «un ram…»), ressaga (ed. «ressaca»), retxa (ed. «reixa»), rosenc ‘rosadenc’ (ed. «rossenc»), runflament (ed. «ronc»), vagorós (ed. « vague», «vagarós»), varar (ed. «avarar»), xamploia (ed. «ximploia»), xifrer (ed. «xiprer»), xiu­xejar (ed. «xiuxiuar»)…

Restitueixo, també, dos italianismes —invadent (ed. «envaïdor») i mirabolants (ed. «meravelloses»)— per coherència amb el criteri dels correctors de la primera edició, que n’havien respectat dos altres: bonari i irruent.

 

Ultracorreccions

He suprimit les ultracorreccions lingüístiques, no exigides pel diccionari acadèmic ni per les gramàtiques normatives. Només a tall de mostra, en relacionaré uns quants exemples (entre parèntesis, la forma del manuscrit):

a) morfosintaxi: el qui / la qui / els qui / les qui (… que), més que no creieu (més del que creieu), llurs necessitats (les seves…), d’altri (aliè), d’un mateix (de si mateix), el 1913-14 (en…), asseure’s en un banc (… a un banc), dins un (dins d’un), sota un (sota d’un), dins de (a dins de), per damunt de (per sobre de), des del carrer (del carrer estant), aprendre de redactar (… a redactar), per convèncer-me (per convence’m), més petit / mínim (menor), més gran (major), lleigs (lletjos), roigs (rojos), malgrat que (a pesar que), s’ha trobat enmig (… al mig), s’afegien (s’hi afegien), atesa l’edat (donada l’edat), o sia (o sigui), és dit (està dit), era asseguda (estava asseguda), si deia, si gosava (si digués, si gosés), he de confessar (haig de…), és impossible de veure (és impossible veure), els he vistos (els he vist), n’he coneguts (n’he conegut), un moment en què (un moment que), prop d’un barril (al costat d’un barril);

b) lèxic: ens acomiadàrem (ens deixàrem), s’adreça a mi (es dirigeix a mi), agafar l’últim tren (prendre…), angúnia (ànsia), velles andròmines (trastos vells), arreplegar (ramassar), ase (burro), avenir (futur), avial (ancestral), cartó (car­tró), cigarreta (cigarret), bales de cristall (… de vidre), cova (gruta), dentifrici (dentífric), duia un casquet (portava...), enderrocaren (derrocaren), s’enduia (s’emportava), un xivarri enorme (… descomunal), treure l’entrellat (… l’aigua clara), l’entusiasme (l’afecció), escalfapanxes (xemeneies), escandint (escandallant), escorcoll (registre), una ferida, una nafra (una llaga), la cara que féu (… que posà), un flagell (una plaga), gavinots (gavians), guaricions (curacions), lliurar-se (entregar-se), llumins (mistos), norma (pauta), profund (fondo), rústec (rústic), tot i ésser (… ser), les teranyines (les traïnyes), vagament (lleugerament), valer (valdre);

c) locucions: és a dir (és dir), vejam (a veure), que potser…? (és que…?), a ulls clucs (a cegues), a primer cop d’ull (a primera vista), a tot estirar (com a màxim), si et plau / si li plau (per favor), a poc a poc (lentament), a força de (a còpia de), és clar (naturalment), no caldria sinó (no faltaria més), si no és que (llevat que / fora que).

Tampoc no accepto els canvis d’ordre, totalment arbitraris, i la substitució d’una forma impersonal per una oració passiva, construcció estranya al català i contrària a l’estil de Josep Pla (entre parèntesis, la forma del manuscrit):

ja era mort (era ja mort), ja produeix (produeix ja), calla i menja (menja i calla), una allau veritable (una vertadera allau), un aire groller de pinxo (un aire de grollera xuleria), el plat, per altra part, és molt car (el plat és, per altra part, molt car), la mare em solia portar (la mare solia portar­-me), ho pot ésser (pot ésser-ho), jo conec Quim molt poc (jo, a Quim, el conec molt poc), Goethe pot ésser admirat (A Goethe, se’l pot admirar)…

En descàrrec de Bardagí —i altres meritoris correctors dels anys seixanta— haig de recordar la rigidesa que patia, fa quaranta anys, la normativa catalana, sotmesa als inamovibles preceptes de l’Institut d’Estudis Catalans, i, sobretot, a les fèrries —i arbitràries— disposicions lingüístiques de Ramon Aramon, el seu secretari general.

 

Supressions i addicions

No accepto les supressions practicades en l’edició, degudes potser a exigències de la composició tipogràfica⁷ (entre parèntesis, la forma del manuscrit):

l’andròmina (l’andròmina acadèmica); una atzagaiada (una enorme atzagaiada); a un estudiant (a un company estudiant); canta de baríton (… professionalment de baríton); sembla haver perdut el centre (… perdut una mica el centre); la seva tenacitat (la seva gran tenacitat); un llarguíssim balcó (… balcó corregut); les seves migranyes (les seves inacabables migranyes); toca Bach (toca una estona Bach); els talons i el cap alts (els talons alts, el cap una mica de cantó); el cap [...] poblat de cabells sense vigor (… de cabells —uns cabells sense vigor); em despullava, a les fosques (… a les fosques, amb una cura infinita); un paisatge que semblava somniat (un paisatge irreal, que de vegades semblava somniat)…

No accepto tampoc les addicions gratuïtes: tort i geperut (tort, geperut), les escorrialles de la pluja (… de pluja), solíem anar uns quants dies al mas (… anar uns dies…), en el curs de la meva vida (… de la vida), fa una nit realment magnífica (… una nit magnífica)…

He recuperat unes quantes ratlles del manuscrit elidides probablement en la transcripció mecanogràfica (pàgs. 93, 179, 209, 256, 512, 589, 614, 787, 836 de l’edició).

He restituït també els títols d’algunes anotacions, que havien estat suprimits: «Josep Carner», «L’àvia Marieta», «Girona», «La tardor», «Els amics»… I he respectat els punts i a part —i els punts i seguit— del manuscrit, com també les separacions a l’interior de les anotacions, assenyalades per Pla amb una creueta al marge.

En l’edició, els correctors substituïren els guions i els parèntesis del manuscrit per comes o punts. No cal dir que els hi he restituït, sobretot els típics guions planians que precedeixen una postil·la o un aclariment: «Aquest és un mal camí. Socialment, és un mal camí —absolutament negatiu» (ed. «… és un mal camí, absolutament negatiu»).

 

La present edició d’El quadern gris reprodueix la publicada per Edicions Destino l’any 1969, contrastada —mot a mot i ratlla a ratlla— amb el manuscrit que l’escriptor lliurà a l’editor. El llibre s’ofereix, doncs, sense els errors de lectura en la transcripció mecanogràfica del manuscrit, sense les excessives errates tipogràfiques, sense les inacceptables censures de l’editor i sense les abusives intervencions lingüístiques dels correctors. La revisió s’ha concretat en més de cinc mil esmenes que milloren notablement totes les edicions anteriors del llibre més important de Josep Pla.

No vull acabar aquestes ratlles sense expressar el meu sincer agraïment a les persones que han fet possible aquesta edició: a Joaquim Palau, que va tenir la iniciativa d’emprendre-la; a Lluís Bonada, que em va proposar per a la revisió del text; a Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla, que em va facilitar una còpia de l’autògraf original; a Sebastià Borràs, que em va permetre consultar els manuscrits planians de les edicions d’Editorial Selecta; i, last but not least, a Jordi Cornudella, que ha revisat a fons el resultat del meu treball i ha contribuït a millorar-lo.

 

Narcís Garolera

Octubre de 2012

– – – – – – – – – – – – – – –

NOTES

* Reproducció, ampliada, de l’article «El quadern gris, de Josep Pla: resultats d’una edició crítica», publicat a Hispanic Research Journal, vol. 10, núm. 3 (juny de 2009), pàgs. 272-278.

1. Lluís Bonada, «El quadern gris manté tots els seus nyaps», El Temps, 22-xi-2005; Xavier Febrés, Les preguntes pendents de Josep Pla (Barcelona, L’Esfera dels Llibres, 2006), pàgs. 178-179.

2. X. Febrés, ob. cit., pàg. 171. Agraeixo a Magí Camps la notícia del segon corrector.

3. Ibid., pàgs. 171-172.

4. Ibid., pàgs. 172-173.

5. Grafia proposada per Coromines, a partir de la pronúncia que li confirmà Pla mateix. Veg. Onomasticon Cataloniae, vol. VIII (Barcelona, Curial / «la Caixa», 1988) pàgs. 107-108.

6. Veg. Josep Maria Junoy, Obra poètica. Estudi i edició de Jaume ValcorbaPlana (Barcelona, Edicions dels Quaderns Crema, 1984), pàgs. lxxvii-lxxviii.

7. Veg. Francisco Rico, En torno al error: copistas, tipógrafos, filologías (Madrid, Centro para la Edición de los Clásicos Españoles, 2004), pàgs. 32 i següents.

 

---

Aquesta entrada fou escrita el dimarts 6 febrer 2018 a les 0.01 i desada a . Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Els comentaris i els pings en aquest moment estan tancats.