x Per etzar miro el calendari i veig que es Sant Blas. Penso amb l'hermano, amb el germà Blas del col.legi de Palafrugell. Em ve com una flonjor sentimental en pensar amb ell. M'ensenyà de llegir, d'escriure i en realitat m'ensenyà tot el que sé. Sento necesitat de proclamar que li estic infinitament agrait. També sento i agraieixo als meus pares tot el que han fet per mi i als meus avantpassats que treballaren perqué sigués alguna cosa i als amics que m'han ensenyat tantes coses... ¡Curiós moment! ¿Perqué no ha durat més?



4 / 2 -Ortega i Gasset, te, escribint, moments de suprema felicitat. Diu, p. e: "Yo diria que el sintoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie no habia contado pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia". "El Sol". Arrivar a aquest domini implica tenir una cultura general immensa.



x Una senyoreta estudianta em diu al pati de Dret que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara hi ha "soldats que fan guardia" ...



x Açí, bec molt menys que a Palafrugell. A Barna ho tindria pas força per beure fort.



5 / 2 - Marxa l'oncle Marti. Aquests dies, al pis tothom ha hagut d'estar correcte. Ara, tothom farà el que voldrà. Jo per la meva part confeso que aquest curs no sento pas necesitat de fugir als vespres, de puntetes i amb les sabates a la ma del pis.



x Em conten que una meva tia llunyana senti sempre, la necesitat de probar 1'honradesa de les minyones. Colocava de tant en tant, en certs llocs de la casa peces de cinc centims. Quan ho creia convenient, passava revista a les peçes. I de tornada, us deia a l'orella, amb un posat - generalment - de tristesa = Encara hi son!



x Els estudiants del meu curs formem un grup completament anodí i gris. Em fa l'efecte que d'això no en sortirá res.



Dijous - Joan Climent em torna l'"Historia de l'impermeable n2 33.404" i em diu que li sembla que l'escrit no serà adequat per el D'Ací d'Allá. Em torno vermell. Em sap greu pero no sento en cap moment que el judici contingui cap injusticia. Reacciono desseguida i em reprenc. Només em sap greu la quantitat d'hores perdudes escribint aixó i no haver tingut abans un consell. Evidentment, escriure l'historia d'un impermeable es absurde. Tothom ho veu. ¿Quin interés pot tenir? Joan Climent es un xicot més gran que jo = gran cultura, bondat inesgotable, excelent consell. Anant cap a casa, passeig de Gracia amunt, amb el cap baix penso que no podré escriure mai res i que m'hauré de dedicar a la carrera. Tinc una sensació d'esser tan poca cosa que em ve fred.


x Al carrer d'Aragó trobo a P. Bertrana. Jo estic aclaparat. Potser ell ho veu i per animar-me em diu: - Perque vegeu com van les coses d'aquest pais i les coses meves, us vull contar el que em passà amb l'Ignasi Iglesies. Una vegada anava tan malament que empés per la miseria vaig demanar a l'Iglesies, una plaça a l'Ajuntament. L'Iglesies llavors era regidor. Hi vaig parlar i em prometé donar-me una credencial de professor de dibuix d'una escola municipal. Pasaren dies i de sobte, l'Iglesies m'enviá a buscar. Es un home, el dramaturg que parla de les coses mes alegres i dona les millors noticies amb un to absolutament tragic. Quan m'allargá la credencial semblava que entrava a l'agonia. Vaig pendre possessió desseguida. Passà el primer mes i arrivà finalment l'hora agradabilisima d'anar a cobrar. La finestreta i l'habilitat. Em fan esperar una hora, m'hi fan tornar dues vegades i a la fi em donen una quantitat. A l'arrivar a casa conto la moneda. Torno a contar i els comptes no em surten. Resulta que m'han donat la meitat del sou que 1'Iglesies m'havia promés. Dispensi senyor habilitat - dic al senyor habilitat - no s'hauria pas per casualitat equivocat? El que m' han de donar no hauria pas d'ésser el doble del que m'han donat? El Sr. Iglesies em prometé una plaça de quatracents duros i vostés em paguen com si la plaça fos de mil pessetes... Ja ho veig -digué l'habilitat rient sorollosament. El Sr. Iglesies es pensava que mil pessetes eren quatre cents duros... Ja está tot explicat. Bertrana fa una pausa i posa una cara de tristesa irónica: I despres diuen que tot es degut a l'etzar... Bertrana, amb les seves histories em fa un be immens i arrivo a casa resucitat.