Retorn a Barcelona.
A Flaçà prenem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.
La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la biblioteca. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual. La biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes donen una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
“El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa”. Les dues coses que es pot fer anant en tren, llegir o veure la vista. Normalment si en fas una no en fas l’altra, com a la vida, si estàs contemplatiu no vius, i si vius no estàs contemplatiu. Quan no arriba la llum no fas ni una cosa ni l’altra, per cert.