Canadell.
Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust, que els símbols i les abstraccions m’engavanyen, que la vida de poble m’agrada, que la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès i no m’han avorrit mai (no sé pas si es podria afirmar el contrari), que alguns d’ells m’han ensenyat i m’han fet veure moltes coses, que potser no trobaré enlloc més —a causa, probablement, d’alguna mateixa afinitat misteriosa i obscura produïda per l’arrelament en aquest tros de terra—, en el fons m’agrada d’haver emprès un camí que m’allunyarà de Palafrugell i d’aquest rodal. No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades. Ja comprenc que és difícil, perquè l’ambient és massa reduït, conegut i precari —cosa que demana un escreix de personalitat. L’escreix de proximitat segrega, per altra part, molt de tedi, i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. Això no vol pas dir, però, que no se’n pugui tenir. I bé: tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne. I és precisament per aquesta raó que he emprès aquest camí. He emprès aquest camí, no pas pensant en els resultats que en podré obtenir, que seran, gairebé segur, mediocríssims, potser nuls, potser negatius —llevat de produir-se alguna cosa impensada. He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l —exactament parlant.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
L’entrada d’avui, quan diu “He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l —exactament parlant”, em fa pensar en el que deia Thomas Bernhard a El malaguanyat: “Si l’entorn en què estudiem ens és hostil, estudiem millor que en un entorn acollidor, i el que estudia farà sempre bé de triar per als seus estudis un lloc que li sigui hostil, no un que li sigui acollidor, perquè el lloc acollidor li traurà una gran part de la seva concentració en l’estudi, i en canvi l’hostil li permetrà d’estudiar al cent per cent, perquè haurà de concentrar-se en aquest estudi per no desesperar.”
Pla, entre el local, “l’arrelament en aquest tros de terra”, i l’universal, els països que recorrerà fent de periodista. Entre l’ofici i la vocació, tot i tenir la sort que el seu ofici no és antagònic amb la seva vocació.
“Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust”: “parroquial” no és un adjectiu genèric, es deu referir al fet que és gregari malgrat tot, cosa que rebla amb “la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès”. Aquest adjectiu que no és genèric és una abstracció, al capdavall, i digui el que digui, perquè a més a més tampoc era religiós, precisament.
Pot ser que el text de Thomas Bernhard grinyoli una mica perquè l’he traduït del castellà!
Barnhard, intel·ligent, i el paral·lelisme, ben vist.
La comoditat, el confort, etc., ajuden a apoltronar-se, és clar. La incomoditat reclama fer-se un niu, poder.hi viure com un frare i fer-s’hi fort.
L’adjectiu “parroquial” és més o menys bonic, perquè és inusual, pintoresc, però diria que no és dels més exactes o ben trobats que he llegit en Pla. Aquest “parroquial”, no creieu que té almenys una part dels perills del “pinyol” que ell retreu a Sagarra, la cosa fulgurant que t’enlluerna un moment?
Ramon,
Ens pots explicar això del “pinyol”?
L’altre dia algú m’explicava el fred de peus que va tenir Pla quan Sagarra els cinquanta i pico va treure les memòries, precisament!
Jo crec que si Pla vol ser un artista, encara que sigui realista, n’ha d’acceptar les conseqüències! Sempre serà una mica abstracte, vulgui o no vulgui.
El ‘retrat de passaport’ que Pla dedica a Sagarra et donarà una explicació millor que la que ara improvisaria jo.
https://www.google.com/url?sa=t&source=web&rct=j&url=http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html&ved=2ahUKEwj9iMHxp5fkAhWsxYUKHRL6AlwQFjAAegQIARAB&usg=AOvVaw3gc0eukGxwtAx2q1cBWSLI
Ramon Torrents
Això del “pinyol” ja ho he entès. Kundera diu que hi ha d’haver arbres i gespa en un jardí, no hauria de ser tot arbres, perquè aquests arbres destaquessin. Fins i tot diu que la música hauria de ser com una rosa enmig de la neu. Pinyol i polpa, doncs. No com avui en dia que la música és per tot arreu, per als que no la saben apreciar també, i perquè els que l’aprecien se’n cansin.
Aquest “parroquial” podria ser un “pinyol”, doncs, possiblement. En tot cas costa d’entendre a què es vol referir. Però això no és el seu problema.
Pense que l’adjectiu “parroquial” cal entendre’l com assidu a establiments concrets: en aquest cas, la tertúlia del café amb Coromines i companyia, els vells amics.