Abans de la guerra, totes les parelles que es podien trobar per Barcelona, sobretot si els seus components tenien l’aspecte de fills de família benestant, presentaven una exteriorització lànguida i desfibrada, com si aspiressin a ésser tocats per la llum de la lluna. Amb uns dits llargs i pàl·lids, es donaven, de vegades, la maneta. El lànguid sembla, ara, haver-se perdut i més aviat es porta una manera més construïda i directa. Aquest canvi es deu, segons diuen, a la guerra. A mi m’agrada. Tant la bellesa lànguida i crepuscular com la bellesa ideal em diuen poca cosa. M’apassiona la bellesa real, física, encara que de vegades tingui una accentuació característica. Em sembla impossible que Stendhal hagi pogut escriure frases com aquesta: «Cette âme angélique dans un si beau corps a quitté la vie en 1825» (Souvenirs d’égotisme). És la idealització de Mathilde, que el féu tantes vegades cornut. És una frase falsa, grotesca, de remollit.

L’altre dia vaig fer referència a l’olor que envaeix el país en aquests inicis de declinació tardoral (sobretot si ha plogut o fa molta humitat): l’olor de terra, o sigui de bolets. Aquest període de l’any és el d’una sola olor —o almenys d’una olor preponderant que no en deixa sentir cap més, que de vegades em sembla mortuòria, depriment, i sovint molt dubtosa. Les pluges d’aquests dies —ens acostem a la Mercè i a l’equinocci de tardor— m’han fet pensar en la primavera. La primavera és plena de les olors més variades i diverses, d’una matisació d’olors que no es fonen —olors dolces o àcides, seques o calentes, suaus o intenses—, que arriben a la fascinació més complexa i vigoritzen els records més esmorteïts. L’olor de fonoll, de flor d’acàcia, de xuclamel, d’argelaga, tenen, per mi, més intensitat que les flors que la gent cultiva —que la majoria de les flors de jardí. La seva falta de presentació exterior, la seva mediocritat colorista, no hi fa res.

Una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona —no recordo ara quin any exactament. El curs —que fou nombrós— fou una cosa seriosa fins a l’extrem que no crec que hi arribés a conèixer ningú més que de vista. La gent estava per feina i no teníem cap tendència a perdre el temps. Hi havia italians que aspiraven a millorar el seu llenguatge i gent del país que havien decidit estudiar l’italià d’una manera voluntària, per gust autèntic —o perquè ho necessitaven, naturalment.

Jo havia viscut fins a la data en un ambient francòfil. La penya de l’Ateneu, que havia jugat un paper tan important en el curs de l’última guerra, era d’una francofília delirant i frenètica. França i res més! Es podien tenir les idees més absurdes: l’única cosa indiscutible era França i la francofília. En les qüestions esportives —que per a molts assistents eren vidrioses i delicades— hi havia partidaris del Barcelona i partidaris de l’Español que convivien perfectament. La convivència amb una persona no francòfila hauria estat impossible. Tot el que feia referència a Itàlia tenia un cert descrèdit —una consideració molt petita. Els italians eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa. Eugeni d’Ors havia parlat d’Itàlia, a la penya, molt seriosament. N’havia parlat sobretot per utilitzar els ordres clàssics italians contra Gaudí. Els ditiràmbics elogis de Pujols a la poesia i a l’òpera italiana havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius. Les primeres persones del país que havien anat a Itàlia, fora de les peregrinacions a Roma, havien estat els noucentistes. L’art noucentista havia tingut una pretensió italianitzant: Galí, Aragay, Obiols, Riba, si no havien anat a Itàlia, pretenien fer el viatge. La Revista de López-Picó havia donat un cert espai a les coses d’Itàlia. Estelrich era un italianitzant declarat —potser per mallorquinisme. Tota aquesta massa encefàlica havia tingut, però, durant la guerra, una posició lleugerament equívoca. D’Ors, l’home més afrancesat que fins ara he conegut, afrancesat fins al moll de l’os, havia defensat públicament Romain Rolland i Au-dessus de la mêlée. Riba havia cregut que un triomf d’Alemanya seria favorable als interessos polítics del nostre país. (Prat de la Riba havia cregut el mateix.) Però, en fi, tot aquest moviment havia estat més aviat apàtic i s’havia mantingut en un terreny minoritari. El gran bloc intel·lectual del país —de Santiago Rusiñol a Pere Ynglada, de Quim Sunyer a Enric Casanovas i Josep Maria Junoy— s’havia mantingut en una francofília de pedra picada, absolutament indiscutible.

Vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco de Sanctis, llibre d’un interès decisiu —segons l’opinió de Josep Maria Capdevila i del seu inseparable Joan Climent. Josep Maria Capdevila semblava tenir llavors tres obsessions: Sant Francesc de Sales, Francesco de Sanctis i Joseph Joubert. Climent el seguia. Aquestes tres obsessions havien estat creades per Eugeni d’Ors, naturalment. Per molts esperits del país, d’Ors fou un descobridor de tresors pràcticament inesgotable i de gust infal·lible.

El curs fou donat en un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani —situada en un passatge de l’Ensanche el nom del qual no recordo mai: el mateix on el doctor Arruga té el despatx. Una gran tarima. El retrat del Dant, tan prodigat. Material net per als assistents. Quan penso en els bancs de les aules universitàries, valga’m Déu!

El professor Cavaradossi, que ens explica la gramàtica, és un home corpulent, no gaire alt, molt pàl·lid, d’aspecte trist, vestit de negre, de mitja edat, amb una armilla blanca, de piqué, sobre la qual ondula una cadena de rellotge de color de plata. Parla generalment dret, passejant per la tarima. De vegades utilitza la pissarra. No sé pas amb quin accent parla, perquè no hi entenc res. (A fi de curs vaig saber que parlava amb un deix napolità molt acusat.) El professor Cavaradossi és l’autor de la gramàtica que utilitzem. El llibre em sembla clar, intel·ligible i eficient. Les explicacions del professor són simples i coherents.

No tinc pas una disposició per a aquestes coses, que més aviat em semblen pesades i d’escassa amenitat. Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina. Gràcies al professor i a la seva gramàtica, potser faig alguns progressos —no ho sé—, pocs, probablement. Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la Història de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la Crítica de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el Corriere della Sera, i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió. És el segon diari que fins ara he llegit que m’ha produït un gran interès —una curiositat, vull dir. El primer fou Le Temps de París.

La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. ¿Quan es podrà produir aquest viatge? ¿Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners —pocs, però suficients— no es pot fer absolutament res.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el diumenge 8 setembre 2019 a les 0.01 i desada a botànica, lectures, literatura. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.