7 d’octubre 1919

Cap al tard, en el moment d’encendre’s els llums, cau un xarbot d’aigua sobre Barcelona, acompanyat d’una revoltura de vent —tot plegat típicament tardoral. Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual. Ho he vist des de la finestra de la pensió que dóna sobre la rambla de Catalunya.

En el moment que la força del vent semblava més desfermada i tenia una direcció més caòtica i impensada, començà a ploure a bots i barrals. Una ratxa de vent portà fins als vidres de la finestra un garbot d’aigua que féu una fressa de cinglantada. Les gotes botien als vidres amb una fúria estranya. De sobte, una porta de la casa es tancà amb un cop sec. El vent frissava en les fulles dels arbres i cruixia a les fustes del balcó. Els tramvies baixaven regalimant aigua. Una noia jove, ensenyant unes magnífiques i llargues pantorrilles, travessà la Rambla vestida amb robes clares —un paraigua irrisori a la mà. Les gotes feien grosses bambolles a terra. Passà un carro amb un cavall que treia fum. L’amo el portava per la brida, sota un gran paraigua, que els arcs voltaics irisaven de les vores. El vent no pogué aclarir una grassa teranyina, de color de pols, que semblava suspesa en el cel. Però a la fi la revoltura de vent s’ho emportà tot i aparegué un cel de tardor amb unes estrelles precises, netes, de llum claríssima. Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat. Finalment el vent ha caigut i ha començat una nit aturada, estàtica, una mica freda.

Tot plegat deu haver durat mitja hora.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

5 Respostes a “7 d’octubre 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    “Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat”: “nits blanques” seria un oxímoron, perquè les nits són negres, però aquesta blancor parlaria de l’optimisme que correspon a l’estiu com a estació, igual com l’eufòria és l’altra cara de la depressió en salut mental. I “esborrades” seria un adjectiu made in Pla semblant a aquell “evaporat” que tant utilitza, que pot anar en la mateixa direcció que “lànguides”. O sigui, la tardor, com la vellesa, no és cosa de persones bledes, que ho voldrien tot de color rosa, que no volen fer-se grans amb tot el que això comporta. La tardor és l’”Edat roja” de Margarit.

  2. Oriol escrigué:

    Avui la tramuntana bufa de valent al Empordanet, de ben segur que durarà força més que mitja hora.Aquest vent és blanc i polit La tardor de la vida és una època de limitació física, però d’allibarament de l’esperit, un ventet per fora, un huracà per dins!!

  3. Helena Bonals escrigué:

    Que ben trobat això que dius, Oriol!

  4. Ramon Torrents escrigué:

    Coincideixo amb l’Helena que l’elogi a l’Oriol és molt justificat. El ventet, l’huracà…

    Respecte a les nits blanques, no crec que sigui l’oxímoron que diu l’Helena, sinó una fórmula força coneguda per referir-se a les nits que es passen en blanc, sense dormir.

    Encara una observació sobre dos mots molt semblants: “xarbot” i “garbot“, el primer perfectament inclòs al diccionari, i el segon, inclòs a l’Alcover-Moll, però amb un significat que, si no és forçant-lo molt, no crec que s’adigui amb el que diu Pla. Tanmateix, en l’edició del bloQG 2008-2009 figurava exactament així, “garbot”,i també és així com consta en el volum de l’edició Garolera.

    GARBOT m.
    Garba petita i dolenta o mal feta (Mall., Eiv.).

  5. Helena Bonals escrigué:

    Ramon,
    No se m’hauria acudit mai això de les nits blanques! Ja ho veia jo que la meva interpretació anava a cegues!

Fer un comentari