Fa el temps d’estiu: gargalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer us hi estireu de costat; després el lloc dóna per estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple, i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca, que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues —com una forma incerta flotant en el mar. La costa de garbí —els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes— se us difumina en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…

Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat —i el dibuix és més fred, estàtic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Aquesta entrada fou escrita el dijous 2 agost 2018 a les 0.02 i desada a clima i meteorologia, geografia i paisatges. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.